Les comunitats de regants comencen a veure’s la pedra pel pedregal en relació a la partida energètica que requeriran els nous regadius. Encertadament, el PSC ha presentat una proposta al Senat espanyol demanant una política energètica específica en aquesta matèria. No endebades, en els regadius que vindran i principalment al del Canal Segarra- Garrigues, al preu de l’aigua (ja força superior als regs històrics) li cal sumar el cost de les impulsions, atès que el sistema s’ha dimensionat per a regar per gravetat, però no directament des del canal –com té lloc generalment en el Canal d’Urgell- sinó des de les grans basses d’emmagatzematge que s’han construït a una cota més alta, suficient per garantir la pressió dels sectors respectius. Atenent a l’escalada de preus que està experimentant el component energètic i a la tendència que s’albira, no és estrany que allò que en principi havia de ser un factor addicional sobre la factura, arribi a esdevenir un fre a eventuals iniciatives agrícoles i ramaderes. En aquest sentit, s’ha plantejat l’aplicació d’un IVA reduït –tal com de fet ja té el consum d’aigua- i la promoció d’empreses energètiques per a l’aprofitament de les energies renovables. Si la situació no es capgira, anem a un escenari doblement lamentable: una comarca productora d’energia a bastament excedentària (com revelava un reportatge recent d’aquesta publicació) veurà com, des de les seues subestacions, s’evacuen els kilowatts a llarga distància i travessant la comarca d’una punta a l’altra, mentre que el regadiu hi serà inviable, entre altres motius, per un cost privatiu de la força elèctrica. Un autèntic disbarat des del punt de vista de país i que compromet la rendibilitat global d’una inversió milionària. Per aquesta raó, ara que es renegocia tot a la baixa, potser també seria bo i més que indicat que es renegociés el règim de distribució de l’energia fins ara tancat amb forrellat. Per exemple, donant-hi entrada als agents del territori que, avui per avui, no hi tenen cap paper.