Els sistemes de tinença de la terra són resultat de la història de l’ocupació del sòl. A la Catalunya Vella predominava el conreu mitjançant el contracte de finques d’una certa dimensió i, en canvi, a la Catalunya Nova la terra s’ocupa mitjançant cartes de poblament i el conreu directe de la terra. La distribució de la renda entre propietaris i conreadors ha estat històricament un dels elements permanents de tensió en el sector agrari, no només a Catalunya, sinó també a la majoria de països europeus. Quan es parla de “contractes de conreu”, els actors agraris encara tenen present la problemàtica dels arrendataris i parcers (rabassaires o masovers) de la preguerra. La situació ha variat considerablement; les inversions han modificat l’estructura de les explotacions agràries i la nova figura d’arrendatari empresari –que a més és bàsicament propietari– ha substituït les antigues figures de tinença, en què el contracte de conreu s’apropava a un contracte de treball per la subsistència. A les Garrigues el 80% de la terra és conreada directament, només l’1% és conreada en parceria i la resta, fins a un 18%, ho és en arrendament.

Actualment, la producció agrària de Catalunya és realitzada majoritàriament per propietaris agrícoles, que a més arrenden terra per augmentar la dimensió de la seva explotació. Gradualment, aquests propietaris arrendataris van adquirint la terra en contracte. La fórmula d’arrendament permet concentrar explotacions, a l’assumir l’arrendatari les finques de petits pagesos que canvien de sector.

D’altra banda, la terra gradualment perd pes dins l’explotació agrària; és només un dels quatre factors bàsics de producció que la defineixen (terra, treball, capital i innovacions). El gran desenvolupament de l’agricultura catalana s’ha realitzat a base d’inversions que substitueixen la terra com a element de definició de la dimensió de les explotacions agràries. Catalunya disposa d’un sòl de conreu escàs, limitat per una geografia accidentada que ha determinat que l’agricultor optés per les inversions que intensifiquen les produccions estalviadores de terra, com poden ser les granges intensives de porcs, pollastres i vedells en les terres de cereals. Així, amb poca terra s’augmenta la dimensió i la rendibilitat. El conreador és conscient que no només treu un fruit de la terra, sinó que la conserva en bon estat de conreu. L’agricultor, amb garantia d’estabilitat, conserva la terra a “ús i costum de bon pagès” i n’augmenta progressivament la fertilitat. Una garantia d’estabilitat per al conreador és, també, una garantia per al propietari que la terra es mantindrà en bon estat productiu.

Però, d’altra banda, també cal ser curós amb el fet que una llei de contractes de conreu no representi una “pèrdua” de drets del propietari, ja que una alternativa de què sempre pot disposar és la de contractar empreses de serveis, cada dia més abundants i amb molta maquinària, que suposen una alternativa real a l’arrendament, en què la conservació de la terra en bon estat productiu n’és, potser, una condició secundària.

Hi ha moltes finques que no són conreades mitjançant contracte, ni són de propietat, ja que pertanyen a membres de la família i es conreen mitjançant acords virtuals. En una explotació agrària és ja normal que la propietat estigui distribuïda entre el cultivador i els seus pares, però fins i tot germans i tiets i cosins. El procés de canvi d’activitat ha fet que, sense deixar d’ostentar la propietat, se’n cedeixi el conreu a aquell que es queda a la terra.