Fa ja uns quants anys vaig acompanyar un industrial a visitar el tinent d’alcalde d’una important població barcelonina. L’ajuntament, que li havia expropiat uns terrenys per fer equipaments socials, els estava dedicant a uns altres usos. L’home volia que fos anul·lada l’expropiació i retornats els terrenys, com preveu la llei.

Després d’una estona de conversa, el polític va etzibar-li, amablement això sí, aquestes paraules: “Sí, noi, probablement tens raó, però, què vols, home? Això anirà anys i anys pels tribunals fins a arribar al Suprem i, al final, algú ho pagarà”. Dono fe que les paraules van ser pràcticament textuals.

“Algú ho pagarà”. No cal ser gaire espavilat, a la vista de l’escàndol del deute d’alguns ajuntaments i algunes administracions estatals, per pensar que molts dirigents han aplicat aquesta filosofia: no pensar en demà, aviar una situació als que vindran després. I embolica que fa fort. Com és possible que hi hagi poblacions que deguin als seus proveïdors 2.500 euros per habitant? Com s’ho faran aquestes poblacions per saldar aquest deute, contret de manera tan irresponsable?

El cas és que els dirigents polítics continuen tan tranquils, molts d’ells repapats a la mateixa butaca des de la qual van arruïnar la seva població, el seu país, i a sobre dient que la culpa la té l’oposició, o simplement negant el que tothom sap.

Si aquestes persones fossin dirigents d’una empresa, ja serien a la presó i amb els seus béns embargats; hi ha una cosa que es diu imprudència temerària. Però no, aquest és el món de la xauxa, i no passa res. Els ciutadans es conformen a dir que mai a la vida la classe política no havia estat tan desprestigiada, i aguanten les puges de preus, l’atur massiu, l’augment de les contribucions per poder saldar tanta irresponsabilitat, conformant-se a tot estirar amb alguna manifestació que alliberi la seva adrenalina.

Hi ha alguna sortida a tot això? Sí, però a llarg termini. Reformar de soca-rel aquesta legislació que ha permès tanta disbauxa i esprémer-se el cervell buscant lleis que permetin jutjar tant lladre municipal i estatal. No s’ha fet això a Islàndia, país per cert tan silenciat darrerament a la premsa?

Però, ai las! El partit els defensarà i tot seguirà com sempre.