Ja comença a fer força temps que corre la brama, més o menys paral·lela a l’esclat de la crisi, que els mitjans de comunicació en paper tenen els dies comptats. El paper està mort i el futur serà digital o no serà, es diu –amb més contundència com més es tenen les garrofes al món digital–. Que cauen ingressos i canvien hàbits és evident, com cauen i canvien en altres sectors, digues-li turisme, digues-li automoció, digues-li restauració.

Però això és una cosa i desaparèixer n’és una altra. En turisme, segurament ara viatgem amb més racionalitat, menys dies i més a prop; en automoció hem d’allargar més la vida dels vehicles i els hem d’utilitzar menys; i en restauració suposo que ens hi mirem més a l’hora de menjar fora de casa. Molt bé, però de viatges se’n continuarà fent, de motos i cotxes en continuarà havent-hi i de restaurants, també. No veig per què no ha de continuar havent-hi mitjans en paper.

Mentre en altres camps ningú dicta la fi del motiu essencial de negoci, amb els mitjans s’és molt dràstic i se sentencien a mort les publicacions impreses. Aquí el motiu essencial és el periodisme i el canvi d’hàbits és el pas al digital, s’argumentarà. D’acord, però on està escrit que els canvis passin només cap a aquesta via? Per què el salt ha de ser obligatòriament cap a un terreny que, justament, és el que ho està tenint més magre per generar ingressos i atreure publicitat? No ens podem imaginar altres escenaris que no siguin la completa digitalització i eliminació de la impremta?

Hi ha moltes vies per explorar sense haver d’abandonar el paper, com plantejar-se periodicitats no diàries (potser no cal que publiquem coses cada dia), apostar per continguts treballats (potser no cal imprimir tanta notícia d’agència o informacions circumstancials) o dotar el mitjà d’un marcat perfil polític i militant (potser cal apostar per un públic molt concret). Ep, i estar presents al món digital, i tant, però no per regalar-hi els mateixos continguts –com alertava Jaume Clotet en aquest article d’hamburgueses–, sinó per atreure nous públics i crear marca. I tot plegat, amb l’objectiu d’enfortir el bastió més desitjat de qualsevol mitjà: la subscripció.

Pot semblar una tonteria, però qui potser ho té menys malament per afrontar aquesta nova situació és la premsa local i comarcal, la que menys ha jugat, precisament, amb el tema digital. Les periodicitats no diàries hi són marca de la casa, els seus continguts no els publicarà ningú més i la identificació del públic amb el marc de referència quasi que ja ve donada de naixement. No en va, aquests mitjans són líders en 38 de les 41 comarques catalanes, i tot i estar patint igualment la sagnia de tot el sector, té alguns punts forts on agafar-se: ven més per subscripció que per quiosc –al revés que la resta–, la publicitat sol ser de proximitat i, per tant, més mal·leable (mòduls i preus) i avaluable, i el grau de militància de l’entorn còmplice és molt més elevat, cosa que sovint salva de molts destrets.

Dissabte passat es presentava al Vendrell el Llibre Blanc 2012 de la Premsa Comarcal i Local, en el marc del seu 8è Congrés, i s’hi mostraven algunes dades que cal tenir en compte. Si bé aquest tipus de premsa nota greument la crisi i perd difusió, perd subscriptors i perd ingressos de publicitat, en perd bastants menys que la resta. I encara amb un interessant horitzó al davant: entrar al món digital (només un 55% de publicacions tenen web); però entrar-hi bé, amb dinamisme i complementarietat, sense suïcidar-se ni fer el caníbal. Segur que aquest petit pas és més assumible i ferm que dictar la mort del paper i haver de sobreviure, exclusivament, en un món, el digital, acostumat a la gratuïtat, a la poca fidelitat de l’usuari, a la poca confiança publicitària i a una enorme dependència institucional.

No es tracta de prescindir de mitjans nacionals i generalistes i limitar-nos a la premsa local, sinó de trobar-hi els punts forts que poden ser útils per a la resta. En el fons, la local és la premsa degana d’aquest país (i la que ha aguantat la llengua!); es tracta, doncs, de fer com ens toca fer. per la crisi, en tants altres àmbits: mirar enrere i aprendre dels avis.