Avantatges i inconvenients d’anar complint anys: gairebé res del que porta la premsa et ve de nou. Però també comprens que així sigui per a molta gent nova. Això és com els acudits: per vells i gastats que siguin, ens van fer gràcia quan ens els contaren per primer cop.

Amb això de la crisi es repeteixen els vells esquemes oïts el 1973, l’any de la crisi energètica. L’atur augmentà, el preu de la gasolina es multiplicà per quatre (què passaria si l’haguéssim de pagar avui a cinc euros el litre?), els preus es triplicaren (amb l’euro ha passat quelcom semblant) i fins i tot s’apagaven els llums a les autopistes per economitzar energia...

Sembla que avui els polítics no han consultat les hemeroteques, sinó no dirien aquestes bajanades, com que “l’atur augmenta, però ho fa a menys ritme que el trimestre passat” o sobretot que “es veu la llum al final del túnel”, culminació del despropòsit. Tot això es va sentir en aquella ocasió. Fins i tot s’arribà a fixar el final de la crisi: havia d’acabar-se el maig del 1979. I el cas és que això no va passar.

Així i tot, molta gent no consenten que els diguin que aquesta crisi no és la pitjor per la qual ha passat la humanitat. I és que, com deia Desmond Morris, a tots ens molesta no ser la culminació de quelcom, encara que sigui dolent.

El cas és, però, que un bon dia, després d’anys i anys d’anar dient que “la societat de consum s’ha acabat” o que “res no tornarà a ser com abans, i cal adaptar-se a un nou estil de vida”, vam observar, mirant al nostre entorn, que els restaurants s’omplien altre cop, que els turistes tornaven, que es veien cotxes nous d’alta cilindrada i que la gent viatjava a l’estiu. I que mai no ens havia faltat el plat a la taula. “La crisis se ha ido, nadie sabe como ha sido”, que diria un mal poeta.

Quina lliçó podem treure de les crisis els que ens va tocar viure la del 73? Que vénen... i passen, com tot a la vida.