Fa pocs dies vam viure un nou episodi de manifestacions en el marc educatiu. Jo en vaig tastar dues tasses: l’una com a pare i l’altra com a professor. Em refereixo a la convocatòria de vaga general de tot l’ensenyament per part de totes les opcions sindicals. Tot i que el seguiment per part del nostre col·lectiu no va ser massiu, es va fer un pas de gegant a l’hora de prendre una sèrie de mesures de resistència passiva.

Les causes de la convocatòria eren prou clares. Ensenyament s’enfronta a un canvi de model cap a la gestió privada i, al mateix temps, a les polítiques d’ajustament imposades per les elits nacionals que veuen en l’educació i la sanitat un pastís massa llaminer com per deixar-lo escapar i l’oportunitat de completar el seu model, amb l’excusa de la crisi. La conseqüència és que les nostres condicions laborals estan permanentment amenaçades. Ens movem entre la incredulitat, el desconcert i una divisió de veus que fa impossible que el nostre crit arribi massa lluny. Hi ha molts mestres i professors indignats i emprenyats i per això volen adoptar mesures contra les retallades. La majoria de centres van optar per fer manifestos, cartes de protesta i pancartes. Entre les més repetides a la majoria dels centres educatius, hi havia penjat l’eslògan “Prou de retallades! L’educació és un valor segur”. El clam de protesta era unànime i les consignes es mantenien uniformes més enllà d’alguns matisos. Així destacava per la seva contundència la pancarta penjada a l’institut de les Borges Blanques: “Que no et retallin la teva dignitat!”. I això ho és tot en un col·lectiu. No obstant això, la vaga va tenir més aviat poca incidència entre el professorat. A tot estirar s’hi va sumar un 40%. Mentrestant, l’alumnat de batxillerat i de segon cicle d’ESO no va anar a classe en un 100%, pràcticament. Però ja se sap que l’alumnat, en general, és més de no fer classe que de fer vaga. O de fer vaga per no fer classe. La forta política de desprestigi a l’acció sindical en conjunt i a les vagues ha donat els seus fruits. El resultat: s’han quedat sense veu. La seva veu s’ha dividit pràcticament en tantes veus com professors. Potser és un primer pas portar cada dilluns la samarreta negra en senyal de dol o no fer sortides ni excursions. De moment, hi ha instituts que han començat a aplicar aquestes mesures i d’altres, com per exemple, evitar tasques i gestions administratives que no ens corresponen, no concertar visites fora de l’horari de permanència del centre o derivar cap a direcció qualsevol conflicte amb els alumnes. Diuen algunes veus que la vaga del 22 de maig no va ser la vaga d’un dia. Ara caldrà esperar que la ciutadania es mogui a la vora del professorat sabent que l’educació és un valor segur.