Portem molt de temps així. Llegir els diaris, escoltar la ràdio, mirar la televisió o consultar els mitjans digitals s’ha convertit en un exercici de masoquisme. No hi ha notícia que no causi neguit, d’incertesa cap al futur. No causa entusiasme sentir el president del Govern demanar col·laboració a Europa, ni tampoc que el ministre d’Economia digui que ja hem fet tot el que havíem de fer o si no es saben disciplinar, ho farem nosaltres. Que ara són uns altres els que han de posar l’espatlla. El problema és qui ha de posar-la i com.

Des de Catalunya, es reacciona davant una possible intervenció amenaçant amb “xoc de trens”. “Som una nació i ningú es fica en els nostres assumptes”.

Quin embolic! La intervenció és una amenaça que ningú accepta. Però què és la intervenció? En què es diferencia de la situació actual? La intervenció consisteix en la contrapartida per l’aportació de nous fons des d’un nivell d’administració a un altre. Per evitar el col·lapse es demanen diners o a Europa o a Madrid i, a canvi, l’aportador decideix quant, quan i com es gasten. No se substitueixen els governs intervinguts, però se’ls dicta el que poden fer o no. Alguns direu que això ja està passant. És cert, però fins ara només es marquen màxims de dèficit i es patrocinen mesures d’austeritat, però sense decidir si es tanquen les diputacions o es paguen els medicaments…

Per acabar, un fragment d’una cançó del grup Supertramp: “Dona’m una mica d’esquerra, dona’m una mica de dreta. Dona’m una mica de negre, una mica de blanc. Dona’m una mica de pau, esperança, llum. Perquè sembla que la situació s’està posant seriosa”.