Consumim a tota hora, productes reals, digitals, caducs, duraders, necessaris, prescindibles, a tota hora posem la mà a la butxaca o ens deixem pispar els diners de la llibreta. A banda de la pregunta bàsica que ens hauríem de fer (“necessito realment això o allò?”) en queden altres sense resposta; o, més ben dit, sense pregunta: “com pot ser que això sigui tan barat?”

Tret del mercat de la ganga típic i previsible de productes que els nostres comerciants es volen treure del damunt -i la data del mateix mercat ens la respon-, la resta de l’any aquesta pregunta és, si més no, necessària de ser feta. Darrere de cada cosa hi ha un esforç, un jornal d’alguna persona anònima, que podríem ser ben bé nosaltres, o ho som! Per què no?

El consumisme desenfrenat del low cost ens derivarà cap un mercal laboral de salaris low cost. És indefectible, és tan lògic i cert com la gravetat. Podem mirar cap a un altre costat -de fet, ho fem moltes vegades-, si no, ja em direu com pot ser que hi hagi arreu les populars botigues dels “xinos” on els preus no tenen res de lògica salarial ni de mínimes condicions dignes laborals?

Ens podrem fer trampes amb subtils respostes com “total, pel que ho necessito” i pam! Comprem aquests productes que arrosseguen la suor injusta de sous injustos de persones malpagades socialment i salarialment. Després ens ofenem quan veiem reportatges, televisius o per la xarxa, d’explotació a altres llocs del món i ens posicionem exigint justícia social, quan nosaltres ja hem dictat sentència amb el nostre gest irresponsablement lowconsumista.