La resposta dels futurs regants a la signatura dels convenis per a l’extensió del reg al marge dret del Segarra- Garrigues ha estat realment pobra, per sota del 10% de la propietat. És prou decebedor i, alhora, encaixa amb les percepcions verbalitzades a les converses de cafè dels darrers anys, fins i tot amb l’obra en marxa, que giraven entorn de l’avançada edat del terratinent estàndard i l’ambient que es respirava a les assemblees de promoció que s’han fet als pobles. En resum: no és res que sorprengui a ningú, tot i que, de vegades, una constatació en xifres sacseja la consciència i posa mesura al que molts intuïen i que la voluntat política, els acords i la tenacitat d’alguns van voler rebaixar. Tanmateix, arribats a aquest punt, cal creure que ningú pot apostar per a que una obra de característiques tan tremendes hagi de quedar “empantanegada”. I més, tenint en compte que allò que resta per completar és la part final, la connexió dels ramals generals amb les finques, l’anomenada “xarxa secundària”. I aquí és on entren les Col.lectivitats de Regants de cada zona, assumint una part de la iniciativa, de manera que allò que des d’un despatx de la capital es projecta a una dimensió i a un preu, des del terreny s’adapta a la realitat a una dimensió i a un preu més ajustat. No en va, una rebaixa en el preu d’adhesió al reg és un dels factors que pot elevar aquest 10% de la propietat ara conveniat. L’experiència de fa uns anys al regadiu del Garrigues Sud mostra quins són els errors i els encerts d’aquella fórmula per completar l’etapa final de la posada en regadiu. Potser cal estudiar-los per tal que no es tornin a repetir. De partir d’una infraestructura com el Segarra-Garrigues que s’ha dissenyat de màxims, a una altra, com el Garrigues Sud, en què la connexió dels ramals primaris fins a les finques es va deixar al lliure arbitri de cada pagès, hi ha molt tros. Potser cal trobar un terme mig que aprofiti les virtuts de cada sistema.