Parmènides, ja fa vint-i-sis segles, va establir les bases del pensament amb la seva cèlebre distinció entre aletheia (veritat) i doxa (opinió). L’aletheia només és una, de doxa, n’hi pot haver tantes com persones (o més!), però ens regim per la nostra pròpia, que sovint ni tan sols pretén ser veritable.
Des d’aquesta distinció es van obrir les portes per a una “teoria del pensament correcte”. De fet, molts consideren que Parmènides és el fundador de l’autèntica filosofia i de la forma de pensar grega que ha impregnat el nostre ésser des de fa dos mil·lennis i mig.
La doxa és creença i, quan és correcta (és a dir: no certa, sinó formulada d’acord amb unes normes de bona actuació), la seva manera de ser conté la sospita (o almenys l’admissió implícita) que pot estar equivocada, cosa que la distingeix de la fe, sempre segura (almenys, de si mateixa) per quan pretén recolzar-se en quelcom més enllà de la raó, siguin veus culturals, religioses o polítiques, que neixen dels estrats més profunds de la personalitat. Però sempre la doxa s’emet amb vista a una acció: no hi ha temps (i menys en el món apressat d’avui) per a verificacions, que poden ser molt llargues. El que interessa és la finalitat. Avui considerem que tota creença o opinió ha de ser “útil”, en el sentit de “servir per a alguna cosa”, encara que sigui només orientar la pròpia actuació.
Cal actuar, diem, i ací surt l’autèntica “conquista” del nostre temps: si sumem (no si pesem) les opinions, amb una simple operació aritmètica tindrem la veritat. I així la democràcia cobra un nou sentit, ben diferent al que li suposaven el seus inventors grecs: es tracta de comptar i ja està. Sembla que ningú s’adona que suposar l’emergència de la veritat per aquest procediment és un altre acte de fe, tan oposat a les bases de la formació d’aquesta nova aletheia. De passada, això permetrà mesurar el grau de veritat de les coses: un 51% davant d’un 49% significarà “raó, però justeta”, un 90% davant d’un 10% serà gairebé aquesta veritat absoluta en la qual somiaven els filòsofs quan, pobres, pensaven que la veritat només era una.