Les Nacions Unides tornen a parlar de desenvolupament sostenible. Vint anys després, s’ha convocat al mateix lloc, a Rio de Janeiro, una conferència de caps d’estat per parlar del desenvolupament sostenible. Ara es tracta d’analitzar errors en els plantejaments inicials, les oportunitats en el món en creixement i el camí que cal seguir als estats en crisi econòmica. Fa 20 anys es van presentar alternatives coherents per a un nou esquema de desenvolupament econòmic. Es tractava de seguir un model respectuós amb el medi ambient que a la vegada fos sostenible. Quan s’empren noves paraules, en aquest cas sostenibilitat, sovint cadascú entén allò que vol, especialment quan es parla de medi ambient, un concepte també relativament recent. Quan es parla de cimera, ha de voler dir que es tracta de prendre compromisos al més alt nivell. Quan es parla de medi ambient, s’ha d’incloure tot allò que té com a hàbitat la Terra, persones humanes incloses. Quan s’empra la paraula sostenibilitat vol dir possible i viable a llarg termini, fins i tot econòmicament. La defensa del medi ambient ha de ser rendible per a tota la societat. Als anys noranta vaig llançar l’eslògan: “La natura rendible és natura protegible”. Molts no el van comprendre, però aquelles accions que van ser rendibles, ja sigui directament o generant externalitats, són les úniques que han sobreviscut. A Rio, fa 20 anys, es va posar un especial accent en les persones, sobretot en les persones excloses: els pobres. No en va, se celebrava en un gran país amb, llavors, greus problemes de pobresa. Quan a Catalunya es van especificar instruments d’acció, com van ser els Plans Locals de l’Agenda 2000, es parlava amb encert dels elements de la natura que calia protegir, però es van oblidar dels exclosos socials: els pobres. Avui, a Catalunya, sense anar més lluny, precisament ens trobem travessant les darreres etapes d’una de les crisis més fortes dels darrers 40 anys, i no podem oblidar ni els més necessitats ni la defensa de la natura. Tot té un cost i els valors, també, així com una rendibilitat, ja sigui a curt termini o a llarg termini, tant en la natura com amb les persones. Ara no es pot utilitzar l’excusa que podem atropellar la natura per trobar rendibilitats socials. Els dos termes són complementaris i necessaris per al creixement. Durant aquests vint anys s’ha profunditzat en les estratègies i els instruments d’acció. Ara tenim moltes més eines per lluitar en defensa dels principis bàsics establerts. Han sorgit innovacions, nous mètodes de treball, resultats esperançadors, i tot plegat de baix cost. També hem d’anar amb compte amb les noves propostes, que s’identifiquen amb denominacions atraients. Individualment potser són raonables, però tractades conjuntament poden ser contradictòries i sovint atabaladores: sobirania alimentària, economia verda, petjada ecològica, obsolescència programada, energies renovables, slow food i tants d’altres. Ara estem en una societat conscienciada pel seu esdevenir, tant econòmic com social. No cal parlar sempre del món, que és una unitat real, però que sovint cau lluny. “L’ara i aquí“ ens fa sentir més pròxims en la defensa dels principis, ja que gaudim directament i ràpidament de les accions proposades. Si tots treballem en accions de proximitat, veurem que sumades representen treballar per un nou model mundial, amb efectes immediats i sobretot tangibles. Allò més important és assumir un comportament individual en què s’eviti el malbaratament. No en va s’ha declarat el 2013 ”Any Europeu de lluita contra el malbaratament alimentari”.