El mite grec de Narcís és ben conegut: el noi que s’enamora de la seva pròpia imatge reflectida a les aigües d’un riu i, perdut en aquesta autoestimació, acaba tirant-se a l’aigua, on mor, consumant-se així la venjança de la deessa Nèmesi, que el castigava per haver menyspreat l’amor de la nimfa Eco.

Narcís ha estat considerat el clàssic exemple de l’autoestima excessiva, concretada en la paraula narcisisme. Però, és aquesta la interpretació correcta? Potser més aviat caldria concloure que quan un home s’habitua a la prolongació d’ell mateix –que no és altra cosa que la pròpia imatge– es converteix en un sistema tancat, incapaç d’evolucionar.

Narcís és, alhora, un exemple i un advertiment. Molts homes s’enamoren de les dones que els recorden quelcom, i en això hi ha sempre la pròpia imatge, presa com a referent del món exterior, de la qual no és capaç de transcendir la nostra recerca. El perill de l’home modern, immers en un cúmul de mitjans amb capacitat per a tornar-li la seva imatge a cada moment, és no saber seleccionar d’aquest important assortiment aquelles oportunitats que el permetin sortir-se realment de si mateix, por que sempre glateix en nosaltres. Si ja tenim concebut un món moral, polític, cognitiu, per què sortir-ne? En el fons, no hi ha la por d’escoltar pel perill d’ésser convençut, com deia Oscar Wilde? Voltem aquesta transcendència d’imatges negatives quan rebutgem coses com beure’s l’enteniment o fer sortir de polleguera, donant per fet que l’ideal és mantenir la nostra forma de ser, la nostra rutina, que implícitament considerem l’autoexemple ideal.

Narcís havia menyspreat, abans d’autoenamorar-se, l’amor de moltes nimfes, perquè ell se sentia desconcertat davant la possibilitat de trobar en el món quelcom diferent d’ell mateix. I aquest era el seu tràgic error. Contínuament ens hem d’imposar l’obligació de projectar-nos justament en allò o en aquells que no som nosaltres, intentant treure partit del que ens en diferencia. Si ens limitem a la nostra pròpia imatge, si no evolucionem, si no som capaços de discutir-nos contínuament, cometem el pitjor error possible, i tard o d’hora serem castigats per Nèmesi.