El nostre país és ric en racons que conviden a seure, reposar i oblidar els neguits diaris. Ara, a l’estiu, fugint de les onades de calor, la gent busca indrets poc transitats o paratges remots i sorprenents. I si hi arriba la marinada, aleshores es converteix en un regal dels déus. Són espais silenciosos on sembla que els minuts i les hores passin a un ritme més lent. És com si el temps s’hi aturés per oferir al viatger que hi posa els peus un parèntesi en la seva estressada vida quotidiana. Oblidem-nos ara de la platja més turística del litoral català, del brogit continuat de la ciutat o de la peregrinació massiva a les valls d’Andorra. Mirem d’apreciar els escenaris corprenedors susceptibles de ser visitats sense necessitat de mirar el rellotge, com els castells, les cales, els monestirs, les ermites, les placetes i carrerons, els pobles aïllats, els ponts medievals, els boscos, les gorges, els llacs, els jardins botànics, els parcs i, fins i tot, espais d’art com els cementiris.
En el fons, tal com ens insinua la periodista Cecília Lorenzo en el seu llibre 501 llocs de silenci que has de conèixer abans de morir, hem de saber buscar excuses per escoltar el silenci, per viure moments de calma inoblidables. Tot i portar aquest títol, aquest receptari de viatges està dedicat al plaer de les petites coses, tot pujant el cim d’una muntanya, passejant entre les columnes del claustre d’una abadia perduda, recorrent els carrers d’un poble abandonat, banyant-se en una cala amagada o contemplant la posta de sol a recer d’un far solitari. Nosaltres hem procurat, a estones, seguir els consells del llibre sense fer excessius quilòmetres. Entre d’altres espais silenciosos, hem visitat la cripta del monestir de Sant Miquel de Cuixà, hem descobert el Passeig dels Enamorats de Puigcerdà, hem trobat la marinada a la placeta de la Font de Tarrés i hem anat a la vall d’Anyerri de Castelldans a escoltar els versos d’Enric Casasses. A prop de casa hi ha indrets increïbles, plens d’energia positiva. Aprofitem-los. Llàstima que la periodista no hagi recorregut a fons la comarca de les Garrigues. Només hi apunta el mirador del Vilosell, la passejada pel poble abandonat de les Besses i la visita als darrers picapedrers de la Floresta. Li haurem de suggerir que en una propera edició pensi en altres racons garriguencs que conviden a la calma. És cert, però, que ella ja es cura en salut quan reconeix que segurament li han passat per alt un munt de llocs idíl·lics i silenciosos. Li donem un vot de confiança, naturalment.