Fa pocs dies em comentava un amic alemany, de visita per Barcelona: “M’he quedat sorprès de com estan de plens els bars, especialmente de dones. Pensava que a Espanya les dones treballaven”.

Com podia explicar-li que aquells homes i dones que ell havia vist asseguts a la taula fent el cafè i tertúlia “treballaven” a la seva manera, és a dir, s’havien escapat de la feina? Com dir-li que en molts casos fins i tot s’han institucionalitzat laboralmente els 20 minuts de l’entrepà, que mai no son 20 minuts? O els “dies de lliure disposició”, un complement de les vacances?

Tot posant any darrera any la vista i la legislació en l’oci més que en el treball, hem construït un país on ningú no vol doblegar l’esquena. Acosteu-vos a una taula d’aquestes on tan festivament es passa el dematí. De què parlen? De política, tot i que força matèria hi ha? De futbol? No, en el noranta per cent dels casos sentireu frases soltes com “El divendres sortirè a mig dia…”, “Sí, farem aquest pont…”, “Doncs els meus dies de lliure disponibilitat…”, “Empalmo la lactància amb les vacances…” Professionals de l’ensenyament m’asseguren, seriosos, que els naixements dels infants es programen amb vistes a empalmar permisos, vacances i els mils truquets que permenten les baixes, prejubilacions i tants i tants recursos que faciliten la no-tasca als que no la volen massa.

És clar que el resultat de tot això no podia ser més que una crisi. Si tots baixem el gas, és clar que la màquina productiva del país, que movem entre tots, baixa de revolucions. Uns viuen a costa dels altres de forma cada vegada més intensa.

Tremolo pensant que arribarà un dia que es jubilarà el darrer treballador de veritat, el que aleshores mantenia tota la resta del país. Potser no ens n’adonarem de moment, però el resultat serà la vacança total per a tothom. Ben mirat, aquest és l’objectiu que sembla que es persegueix.