El responsable de l’oli de la Federació de Cooperatives Agràries (FCAC), Joan Segura, vol comparèixer al Parlament per exposar, a través d’algun partit polític, la problemàtica sobre les aigües residuals dels molins d’oli i formular una pregunta parlamentària a l’Agència Catalana de l’Aigua. Diu que “la normativa sobre aigües residuals no s’ajusta a la realitat dels municipis” i critica que s’apliqui “sense abans haver-ne parlat amb el sector afectat”. Si això succeís, correm el risc fer el primer ridícul televisat de la història garriguenca.

Tot i que en els darrers 25 anys Catalunya, certament, s’ha destacat en la depuració d’aigües (des de fa molts anys els rebuts de l’aigua i de les empreses porten un recàrrec que permet invertir en aquest tema), les normatives sobre aigües residuals s’apliquen a Catalunya en transposició de la normativa estatal i europea i afecten, sense excepció, a tots els sectors productius i àrees de desenvolupament industrial.

Un sector no pot al·legar que no s’ha explicat una normativa en vigor després de 15 anys d’aplicar-se indiscriminadament arreu i sobre la resta de sectors que vulguin o no, han anat assumint. La comarca ha reaccionat en diverses ocasions en contra de grans projectes d’abocadors amb l’argument que cadascú s’ha de fer responsable dels seus residus.

Es poden reclamar ajudes per posar en marxa els processos de depuració o per millorar la tecnologia o, fins i tot, demanar una moratòria en la implantació de la norma. Però no és seriós demanar que la necessitat de depurar les aigües operi per tothom menys per al sector de l’oli que es vanta sovint, i no cal dir que ben justament, de mantenir el territori, etc. Que el preu de l’oli o la rendibilitat del sector no acompanyi no són raons per defugir les pròpies obligacions al·legant que no té sentit una inversió a cada molí quan tothom sap “que hi ha sortides sense cap cost”. Hem de reclamar allò que és nostre, però anar d’espavilats no ajudarà la imatge del sector ni de la comarca.