En els inicis de la recuperada democràcia les campanyes electorals duraven 21 dies. Als candidats, per arribar als electors, els calia trepitjar tots els pobles i ciutats de la circumscripció. Hi havia una sola televisió, TVE, a la qual només tenien accés els líders estatals. Naturalment no existia Internet ni les xarxes socials, i el nivell de lectura de la premsa era més aviat escàs. Solament les emissores de ràdio aportaven una certa pluralitat i donaven participació als candidats territorials.

El contacte amb els electors havia de ser directe, cos a cos. Els actes públics a cada poble i a cada barri, els cartells, les pancartes, els fulletons i fins i tot les pintades eren elements imprescindibles per arribar al màxim possible de ciutadans.

En poc temps, els partits, conscients de l’esforç que significava una campanya tan llarga i també de les despeses que representava, van arribar a l’acord de deixar-les en 15 dies. Ara, però, tenim llargues precampanyes, és a dir, actes i publicitat sense demanar explícitament el vot i la campanya pròpiament dita, on s’inclou en els eslògans la paraula vota i els mitjans públics ofereixen espais gratuïts a les formacions que concorren a les eleccions en funció dels resultats obtinguts a les anteriors.

Hi hem sortit perdent. Avui les campanyes electorals són més pesades, igual de cares i es lliuren en un altre espai, el dels mitjans de comunicació, que hi tenen un paper preponderant i quasi decisiu.

Als actes electorals només hi assisteixen els convençuts i el que importa són les imatges que després sortiran per les televisions. Els cartells de paret, enganxats pels militants, quasi han desaparegut i han estat substituïts per pancartes i banderoles que s’encarreguen de col·locar empreses especialitzades.

Les TIC han entrat de ple en les campanyes. Internet, els SMS, Facebook, Twiter, etc. ens bombardegen contínuament amb missatges i convocatòries d’actes, però el contacte directe i personal dels candidats s’ha reduït només als mateixos militants i simpatitzants. Als mercats s’hi va acompanyat dels teus, en els petits actes també i als sopars, dinars i esmorzars assisteixen aquells que tenen l’obligació de fer-ho, per quedar bé o per militància estricta.

Així doncs, amb quantes persones parlen directament els candidats? Poques. La campanya es fa perquè els mitjans de comunicació se’n facin ressò. Si no és així, les propostes i els programes no arriben al gruix dels electors.

El nostre sistema electoral proporcional, de grans circumscripcions, amb llistes tancades i bloquejades, fetes per les direccions dels partits i amb disciplina de vot, no ajuda a apropar els representants als electors.

A Lleida, elegim 15 diputats al Parlament, 4 diputats i 4 senadors a les Corts Generals. Feu la prova de preguntar a diverses persones si els coneixen. Molt poques us en diran tots els noms. Aquest és, entre altres, un dels grans dèficits democràtics que genera aquest sistema.

Per què, d’una vegada per totes, no s’afronta aquest problema?