Opinió
Josep Pau

Josep Pau

Sobre la memòria històrica a Arbeca

Encertadament, amb el suport del Memorial Democràtic, a la vila d'Arbeca s'hi han instal·lat sis plafons, en espais i edificis públics, que recorden el seu paper rellevant en la nostra història recent, especialment durant l'època de la II República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició democràtica. Amb tot, i per molt que es vulgui, en un espai reduït com és un plafó no s'hi pot incloure un relat massa exhaustiu i per aquesta raó sempre queda alguna part per explicar. Uns amics m'han demanat, ja que he tingut el plaer de col·laborar parcialment en la seva redacció, si els podia afegir quelcom respecte algunes de les dades exposades i, també em preguntaven si algú preparava algun  treball més complert i acurat sobre aquesta època tràgica i convulsa de la nostra història. 

Recollint aquesta sibil·lina indicació, els vaig dir que aquest període mereix estudiar-se amb tot rigor i objectivitat. Per sort, en allò que afecta el conjunt del país ja disposem de milers de llibres, articles, treballs acadèmics, documentals, et. et.,  que han analitzat en profunditat aquesta etapa històrica que abasta des del final de la Guerra civil, fins la consolidació de les institucions democràtiques a les darreries dels anys 70 del segle passat. El Memorial Democràtic disposa d'una base de dades bastant complerta, que s'actualitza de manera constant. Ara be, quan baixem a escala local, amb notables excepcions, penso que encara hi ha moltes coses per explicar i valorar. I del nostre poble, Arbeca, encara més.

Les generacions que no l'han viscut han de poder conèixer aquest passat recent i avui ja disposen de prou perspectiva, distància i documentació, escrita i oral, per poder-ho fer d,'una manera seriosa i desapassionada. Amb tot, en l'estudi de la història local, sobretot quan parlem d'aquestes èpoques, hi pesen molts factors que la poden distorsionar ja que sobre el mateix fet podem escoltar versions diferents segons la vinculació política o familiar de la persona que ens l'expliqui. 

També hi afecta la seva proximitat temporal, almenys en aquella part que l'hem viscut directament, ja que com diu Garcia Márquez en l'inici del seu llibre de memòries: "La vida no és la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”. No podem defugir, tampoc, el fet que algunes de les actuacions de persones i famílies que s'hi han d'esmentar encara siguin vives, fet que imposa una certa autolimitació en les valoracions i en l'anàlisi que ha d'acompanyar aquest relat.


Crec que si es vol escriure aquesta història no ens podem limitar a descriure els fets, és a dir, a reconstruir els esdeveniments específics que van succeir, sinó que cal explicar el perquè van ocórrer d'aquesta manera i plantejar les relacions causa i efecte que justifiquin que ho fessin d'aquesta forma. El repte és apassionant i mereix que algú ho intenti. Des aquí faig una crida a qui disposi de documentació escrita, fotogràfica, oral o d'altre tipus, que vulgui posar-la en comú i ajudar a recuperar, tot cercant les motivacions i el context en què es van produir, la crònica d'uns anys que esperem no repetir mai més.