Avui ha nevat. No ens ho esperàvem. No som terra de neu i per això ens inquieta saber que nevarà. No estem preparats. I ara patirem pels ametllers més vells i pels presseguers primerencs. Les gelades del febrer poden fer molt de mal. I el pagès ho sap. Només ens reconforta contemplar des de la finestra el paisatge enfarinat a la vora de la llar de foc. Però de seguida ens neguitegem quan ens anuncien que no és prudent sortir si la carretera es gela de matinada. I això també ens fa patir perquè els fills surten de festa. A vegades massa informació ens atabala. No hi podem fer més.

Per això, després de la migdiada de rigor, he pensat que –per frenar aquests pensaments enverinats– havia de passejar fins al racó del Tati. Primer, per veure si l’escultura va resisitint les inclemències del temps. Fa pocs dies ja es començava a rovellar i això és bon senyal. Aquest canvi d’escenari ja estava previst en la ment del creador. Segon, per relaxar-me en el bosquet de la Segona Màquina que et porta sense presses a escoltar, assegut en els daus de la memòria, la fressa del salt d’aigua. Tercer, perquè volia tornar a sentir els pensaments, les veus i les melodies banqueteres que es van escampar als quatre vents el segon diumenge de febrer, quan més de tres-centes persones vam decidir ser-hi per homenatjar l’activista, mestre, pedagog i amic Tati, un altre garriguenc, autèntica xarxa social, que se’n va sense demanar permís, massa aviat.

Se’m fa difícil interpretar què devia pensar la gent quan, sense presentació prèvia, tot va començar a caminar. No hi havia un protocol pautat, només un guió consensuat que es va trencar en més d’una ocasió. I no passava res, perquè, per damunt de tot, respirava la gent, parlava el silenci i s’escoltava la remor de l’aigua. Només l’estelada es feia omnipresent. Sense consignes, sense partidismes, la veu i la música omplien l’espai. Com ell el va omplir amb el seu compromís per la terra, amb els seus amics i amb els seus detractors. No en tinc cap dubte: va ser una lliçó exemplar de vida. Avui ha nevat. I ara només pateixo, com el meu pare, per si algú no sabrà ser respectuós amb aquest nou espai de la banqueta junedenca. No hi podem fer més. Per sort o per desgràcia, això ja no depèn de nosaltres.