Hom, quan arriba a qualsevol poble per primera vegada, l’envaeix un anhel de sorpresa, s’imagina quelcom visual d’agradable, una casa antiga ben restaurada, un carrer florit, una arcada curiosa, uns carrers endreçats i nets, si més no. Ens il·lusionem amb la ingenuïtat del visitant i confiem que els veïns d’aquella vila ens sorprendran amb quelcom d’embellidor i ens ajudaran perquè, a la tornada, puguem explicar a les amistats i familiars, si s’escau, que la visita en tal o qual poble és recomanada i que l’esforç del viatge s’ho mereix.

Estic copsant que aquesta il·lusió, a la nostra comarca, cada cop és més difícil que es produeixi. Podem observar tristament que en bastants pobles de les Garrigues, la seva entrada està descuidada pel seu responsable directe, ajuntament, reflex d’aquesta deixadesa municipal; veiem cartells indicadors rovellats, doblegats, de formes i mides diferents, acabaments de voreres de mil formes, maneres i mides. Davant aquest negatiu lideratge, s’hi apunten certs veïns propietaris de parcel·les o finques a peu de carretera i ens presenten tristament runes, munts de fems, petits abocadors de deixalles diverses, vehicles o rulots abandonades.

Tenim una carta de presentació de la vila pèssima, cosa que ens predisposa a perdre la il·lusió que teníem de veure l’interior del poble o, fins i tot, a passar-hi de llarg i continuar la recerca del poble bonic i encantador que cerquem per passar-hi un dia de gaudi.
No pretenc altra cosa que esperonar els garriguencs a reflexionar-hi i posar el nostre gra de sorra per resoldre-ho. No estem parlant de diners, estem parlant d’autoestima i orgull de comarca. Desitjaria que aquesta reflexió no doni la raó a la trista dita que diu: “Quan el savi assenyala la lluna el tonto mira el dit.”