A pocs dies de tornar a les aules, és notícia que a Lleida les matrícules a cicles de formació professional hagin augmentat el 50% des de fa 5 anys. En un moment històric en què la crisi econòmica ha afectat l’àmbit de l’educació (i siguem sincers, l’educació ja estava en crisi des de feia temps), les possibilitats dels estudiants es redueixen considerablement. Amb un ampli ventall de màsters, postgraus, titulacions a l’estranger, MBA, nous plans d’estudi, i un seguit d’opcions més, que sembla que només serveixin per col·leccionar, aquestes dades demostren que els cicles formatius són cada cop més una opció real de futur professional.

El mercat laboral és agressiu i les primeres aproximacions de la majoria dels estudiants a aquest món no són gaire encoratjadores. És tracta d’un cercle viciós; estudies per trobar feina, però ara necessites una feina per costejar els estudis, cosa que es fa relativament difícil amb el nou pla d’estudis (el famós Pla Bolonya i l’ampliació dels crèdits). I tot i això, no n’hi ha prou ser titulat de grau; necessites uns estudis formatius que ho complementin. Acumules títols i més títols i quan surts a buscar feina, no trobes res del que vols, per al que tant has estudiat. I potser arriba després, quan et presentes a una entrevista d’una oferta en què no demanen la EGB i et descarten perquè tens estudis.

I quina conclusió en traiem de tot això? Quina percepció volem donar als joves estudiants? Si al cap i a la fi ara seguim mentint a l’hora de fer els currículums, ara els hem de retallar; obviar tota la formació complementària, potser dir que tot just sabem el català... Per què hem de parlar de valors postmoderns si les preocupacions bàsiques no estan resoltes?