Arròs a la catalana, cassola de tros, torrons, cassola de Quaresma, cargols a la llauna amb faves i allioli, amanides d’estiu, orelletes, panellets, coca de Sant Joan, escudella o carn d’olla, pollastre rostit de Festa Major, olives arreglades, olives negres mortes, coca d’albercocs i pollastre, ametlles garapinyades, crema catalana, cargolines amb samfaina, cóc ràpid, carn fresca de porc amb fesols, peus de porc a la cassola, llonganissa amb samfaina, coca de recapte, gall d’indi farcit, panadons d’espinacs, arròs de conill i amb conill, codonyat, allioli de codony, canelons de carn, melmelades i confitures, conill amb bolets, cassola de conill amb llenegues, etc. Aquestes són algunes de les receptes culinàries que he anat trobant al llarg dels números de la revista borgenca Terrall, de la mà bàsicament de Joana París Lanaspa, i els primers números, de M. Garrigós.
També existeixen alguns llibres com Garrigues, Urgell: la cuina comarca a comarca, de Benet Gili i d’altres; Les cuines de les terres de Lleida: Les Garrigues, d’Enric Ribera i Gabandé, o els publicats per l’Editorial Fonoll: Cuina per a no professionals, de Lourdes Martínez Solé, i Història d’una cuinera. Memòries de Maria Badia, de Carme Martí Cantí. A tot això cal afegir l’assistència massiva a festes i actes al voltant de l’alimentació. Dels concursos, de paelles a les Borges o el de cassoles a Juneda, fins a les fires de l’oli, ja siguin de les Borges, Arbeca o Vinaixa.
Totes aquestes formes d’alimentació són manifestacions de la cultura popular i responen a un seguit de factors susceptibles de ser estudiats: biològics, fisiologicopsicològics, ecològics, tecnològics, econòmics, polítics, socials, culturals i històrics. Aquest factors condicionen la forma com les generacions passades s’han alimentat i dibuixen una transformació al llarg del temps, digna d’una gruixuda investigació.
M’agradaria, doncs, reivindicar des d’aquí que val la pena deixar constància escrita de totes aquelles receptes culinàries que, malgrat aparentar no tenir valor alimentari, sí que en tenen de cultural i històric. Les formes d’alimentar-se han marcat el caràcter garriguenc i són una interessant radiografia de les societats passades. Les classes populars s’alimentaven d’una manera, mentre que la burgesia ho feia d’una altra. La Guerra Civil, per exemple, va canviar radicalment la forma d’alimentar-se de bona part de la població i tingué un gran impacte en les cultures alimentàries nostrades.
No em puc estar d’esmentar anècdotes que ma padrina no es cansa mai d’explicar-me. Les sopes bullides com una manera d’aprofitar el pa sec del dia anterior, la truita amb trampa (feta amb farina) quan no hi havia aliments amb què omplir-la, o com abans menjar pollastre era més aviat de rics i bacallà assecat i salat, de pobres. Bona part de la història alimentària de les Garrigues l’escriurem a través de la història oral, entrevistant gent normal i corrent que s’ha ficat el plat a taula cada dia amb les pròpies mans.