Deia Josep Vallverdú al Viatge entorn de Lleida que les Garrigues "posseeixen una retòrica literatura però una bibliografia científica més aviat escassa". És clar, això era l'any 1972. D'ençà d'aleshores la literatura amb origen o referida a la comarca ha gaudit d'una presència força raonable en el panorama de les nostres lletres. No caldria esmentar noms i títols, a risc de l'inevitable oblit i malvolença de l'autor omès.

I pel que fa a la bibliografia científica, confiem que hi ha hagut un progrés, si veiem els diferents volums que des de l'economia, història, geografia, etc. han parat atenció al que passa per aquests rodals en els darrers cinquanta anys. Per no parlar de l'encomiable tasca de tota la colla d'investigadors encarregats de recuperar o reivindicar patrimoni, tradicions, noms a través d'articles apareguts en profusió de mitjans.

Però, tornant al començament; a quina «retòrica literatura» es devia referir l'amic Pep? Si el descomptem, pràcticament no ens surten més de tres referències que, de forma extensa, vegin la comarca com un tot a la primeria del segle XX (no compto, per tant, els diferents versaires amb obres dedicades a indrets concrets: un Rosinach, un Duch, un Lladó...). En primer lloc, Josep Pla, amb un capítol que apareix al Viatge a Catalunya i que va reproduir amb més o menys variacions en diferents obres. En segon lloc, Joan Santamaria, amb un capítol del seu Visions de Catalunya.

I per acabar, el més antic i oblidat de tots, de Felip Solé i Olivé aparegut a l'Àlbum Meravella el 1927. Barceloní de naixement, feu cap a les terres de Lleida, les quals arribà a integrar en el seu sí com a pròpies. I gosem dir que, llegida la descripció que fa de les Garrigues, es fa òbvia la seva influència en la visió que manifestaren alguns autors posteriors.

Eduard Batlle