Aquest número dóna fe del dinamisme de la vinya a la comarca, que en pocs anys –tres, quatre, cinc, sis anys– ha passat de tenir un paper secundari a disposar de sis empreses que funcionen, que exporten i que en grau divers mostren signes d’excel·lència. Curiosament (o potser no tant), just quan aquests cellers començaven a apuntar, en paral·lel es desarticulava l’estructura productiva vinícola garriguenca en format cooperatiu.

Mirat fredament, és una sort que les Garrigues tingui aquests exemples a prop, a dins mateix, perquè si es vol saber veure, dóna pistes per al producte majoritari, l’oli. Perquè si bé l’oli és un producte diferent, tal vegada menys glamurós, també és cert que no deixa de ser “un” producte. Al capdavall, allò que el fa competitiu i li permet obrir-se un espai en el mercat –apretat per tothom– és la capacitat per manejar adequadament les claus de l’èxit empresarial en un món globalitzat com l’actual: qualitat, màrqueting, innovació, gestió del capital humà, implicació dels treballadors, agilitat i flexibilitat als canvis.

L’oli garriguenc acredita sobradament la primera d’aquestes característiques, però no tots els productors poden dir el mateix respecte als altres trets. A banda d’això, l’empresa reeixida es caracteritza per l’existència d’un objectiu compartit entre els diferents nivells de personal, cosa que, ben segur, va caracteritzar el sorgiment de les cooperatives agràries i segueix caracteritzant el món de les cooperatives en altres àmbits, però que no es percep actualment amb unes masses socials tan àmplies i diverses.

Per ço, les estructures de producció actuals en el sector de l’oli que no acaben de ser prou rendibles o que pretenen ser-ho més, tenen l’oportunitat de copiar, amb les degudes especificitats, el sistema d’organització dels cellers de vi de les Garrigues, començant per ponderar i diferenciar en el sistema de representació i de decisió aquells “que van a totes” d’aquells que, amb tota la bona fe, hi són per col·laborar o perquè hi han sigut sempre.