Els vaticinis més pessimistes s’ha acomplert, i a hores d’ara ningú no té cap dubte que d’això de la crisi n’hi ha per mesos, encara. L’economia nacional té 3 grans problemes: primer, un biaix massa descarat cap a l’especulació immobiliària, que ha fet que quan la bombolla s’ha punxat, tots hem quedat més o menys rebentats; segon, una estructura productiva massa poc basada en la innovació, que ens deixa en una posició competitiva feble quan les coses van mal dades; i tercera, la pertinença a Espanya, que ens obliga a sufragar via transferència d’impostos les mancances del seu teixit econòmic, la seva política de subvencions a col·lectius improductius, i els deliris de potència mundial que tenen tots els seus líders polítics. Quan tota aquesta sèrie de factors es conjuguen alhora, només queda l’opció de resistir individualment. No podem confiar en sortir de la crisi, perquè el pou on ens han ficat és ara massa profund. Per tant, acontentem-nos amb surar dins de la mar de problemes.

En termes garriguencs, això pot ser més fàcil que per als ciutadans metropolitans. Per una banda, per raó de caràcter: els del camp no viuen tant del crèdit com els de ciutat. No estan tan endeutats i, doncs, la càrrega a suportar és menys feixuga. Per l’altra, gràcies a què el nostre teixit productiu està fet més de petites empreses i d’autònoms. A les grans corporacions, quan no surten els números agafen un paquet de gent i els despatxen. A les Garrigues, això no passa. És clar que ens hem d’estrènyer el cinturó, però per una vegada el fet de ser petits propietaris de la nostra feina ens aporta una capacitat de resistència que els desvalguts urbanites no poden ni somniar a tenir. És la sort de viure arrelats a la terra.