Fins a l’adveniment del telègraf, una notícia no podia viatjar més de pressa que el seu missatger. El telègraf la va fer desprendre’s de portadors sòlids com la pedra o el papir, igual que la moneda s’havia desprès molt abans de cuirs, lingots i metalls per acabar en paper primer, en assentament bancari després. No es concebia la comunicació sense un portador material, fins al punt de confondre ambdós sovint (recordem l’hàbit de matar el missatger si portava males notícies). L’acceleració en el transport de les notícies significà la possibilitat de formació d’imperis com el persa o el romà, que esmicolaren les ciutats-estats anteriors. Al seu Study of History, Arnold Toynbee diu: “Un dels senyals més manifestos de desintegració… és quan una civilització en vies d’esfondrament compra un respir sotmetent-se a una unificació política forçosa dins d’un estat universal.”

Som a Catalunya en aquesta situació? Estem comprant simplement un respir sotmetent-nos a l’estat espanyol i el seu afany laminador de diferències per a reduir els seus territoris a un model únic i racional, a sobre copiat del francès i forjat a partir de la idiosincràsia castellana? Estem venent el nostre futur a canvi de la seguretat que ens dóna la pertinença a un estat fort?

Una de les poques conseqüències bones de la crisi actual és que ens fa veure de manera meridiana que ni tan sols aquesta seguretat existia, que aquest aparent estat fort tenia els peus de fang, i que a sobre es fonamentava en gran part en el nostre sotmetiment i el nostre empobriment.

Com més tardem a reaccionar, més profunda serà aquesta dilució. En un temps, la diferent organització entre centre i perifèria havia creat una diversitat de pautes organitzatives, que cada cop van cedint davant l’estructura de poder al·lèrgica a les diferències. Si els comportaments es van igualant en virtut de mitjans uniformadors en mans de l’Estat, la unitat política acabarà essent una unitat de comportament i d’acció.