1990. Malgrat de Mar. L’esforç titànic d’un equip d’handbol feia somiar l’impossible. Pujàvem a segona catalana després de superar rivals d’una talla altíssima. I un dels puntals d’aquell equip, sempre situat a l’extrem, era l’amic Ramon Martí. Les seves entrades per la banda eren letals. I això ho sabia l’entrenador. Tenia qualitats innates per a l’esport. Per això, el seu compromís esportiu s’aniria eixamplant a mesura que passaven els anys. De l’handbol a l’excursionisme, del tennis a l’escalada. Malauradament, una malaltia irreversible se l’emportava, fa pocs dies, en la seva plenitud de forces i de compromisos. Els companys d’equip vam signar una pilota en record de tants moments viscuts a la pista i als vestidors. El seu particular camí cap a Ítaca s’iniciava amb aquest gest col·lectiu. El món de l’esport garriguenc estava de dol perquè perdia un referent. I més ara que tot estava a punt per a la travessa Borges-Montblanc.

Ell també somiava en l’impossible, en la utopia de veure un país independent. I volia formar part de la cadena humana. Per això havia lluitat durament contra la malaltia. I prenia com a patró, sense ser-ne conscient, les paraules que Manuel de Pedrolo ja havia anunciat ara fa trenta anys. “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies. Allò que avui dia és utopia, potser no ho serà el dia de demà. De tota manera, no tenim res més. Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència.”

No cal dir que la vida és plena de gestos, de records, de somnis. Sense això no podríem avançar. I ara és un bon moment per recordar tots aquells que havien somiat, des de l’anonimat, sense esperar res a canvi, una pàtria completa en el marc d’un nou estat europeu. Entre tants i tants que ens han precedit, el borgenc Ramon Martí o l’escriptor targarí Manuel de Pedrolo. Fem-ho possible; fem-ho aviat.