Un gruix important dels pobles de les Garrigues –sobretot aquells que actualment tenen territori més boscós– han perdut en els darrers cent anys una bona part dels camins que transcorrien pels seus termes municipals. Les causes en són bàsicament quatre.

Primer, a finals del segle XIX, amb l’aparició de la fil·loxera es produí un gran primer èxode massiu de despoblament al camp i conseqüentment l’abandonament de terres de conreu, sobretot de les feixes més costerudes i petites, les de les parts altes dels costers –fet prou visible amb els centenars de quilòmetres que hi ha de marges de pedra al mig del bosc–.

Segon, un altre procés d’emigració, també molt important, a partir de la postguerra, que comporta un nou i massiu abandonament de terres i lligat a aquest procés –tercer– la mecanització del camp, també afavoreix deixar de conrear peces de terra als costers, més petites, menys productives i rendibles per treballar amb maquinària.

El quart –lligat als dos anteriors– és la falta d’activitat productiva del bosc, tot i la seva diversitat biològica.

Per tant, en els darrers cent anys s’han perdut, enmig de la malesa del bosc, camins, camins de carro, de pas d’animal, carrerades de bestiar, de pas humà que facilitaven la vida dels nostres avantpassats, portant-los d’una partida a una altra pel camí més dret i ràpid. Tots aquests elements també són part del nostre patrimoni rural, cultural, etnològic... Aquest procés imparable ha deixat els llocs quasi inaccessibles: cabanes, corrals de bestiar, marges imponents, basses, fonts, cogullons, cadolles, piques de pedra, etc.

Al tombant del segle XXI arriba a les nostres contrades un nou aprofitament d’aquest llegat que resta mig perdut: comencen a generalitzar-se, en el temps d’oci, les caminades, l’ús de la BTT, córrer. L’aflorament d’aquestes activitats és una nova via per recuperar als nostres pobles aquests camins. No cal que siguin amples, conservar-los tal com eren, pel pas només d’animals o persones. També pot servir per donar a conèixer la comarca i els seus racons, molts preservats al llarg de dècades per la mateixa malesa.

Cal vetllar, doncs, perquè la recuperació d’aquest llegat patrimonial es faci amb cura, alhora que s’ha de controlar que l’obertura de nous senders sigui compatible amb la preservació del patrimoni arquitectònic rural. Amb el pas dels anys, les dècades, ens vam oblidar del bosc; ara s’hi retorna, per donar-li altres usos. Siguem curosos i respectuosos amb el bosc, amb els senders, amb els camins i retrobarem l’essència del nostre territori, i així també ajudarem a poder-lo conèixer i a preservar-lo millor.