La vaga és un instrument de lluita de l’obrer contra el patró. Ras i curt. Se suposa que l’estat d’equilibri que en sortirà és el més beneficiós per a la societat. Pura aplicació de les teories de l’homo oeconomicus. Els intents de superar aquest instrument (el sindicat vertical o l’economia soviètica dirigida, per exemple) s’han mostrat sempre ineficaços.

Hem al·ludit al protagonista abstracte de la vaga, l’homo oeconomicus, que és una pura ficció liberal, un ens d’actuació dintre d’un mercat abstracte, on el paper de l’Estat es limita a garantir un ordre social. Però és molt rar que això sigui veritat. De fet, tothom lluita per alterar aquest estat teòric cap a un altre que afavoreixi més els seus interessos: els empresaris busquen gaudir de monopolis per a imposar els preus, s’uneixen per a lluitar millor units, i els obrers actuen per a alterar també aquest mercat ideal privant-lo de la seva característica més important, la llibertat de compravenda.

Però hi ha un tercer component: l’Estat, que teòricament hauria d’actuar com a àrbitre en la lluita, però que en la realitat intenta ésser influït, quan no subornat, per tots dos bàndols en lluita. I encara un quart: la societat, que es veu sotmesa a les pertorbacions que una vaga prou important i ben organitzada li imposa. Què és avui la vaga sinó un intent d’actuar sobre el mercat redefinint la seva llibertat de compra? I així, la vaga, de ser una qüestió entre dos, passa a ser-ho entre quatre.

Els darrers temps han vist una nova dimensió en aquest instrument social bàsic. La vaga ja no es concep com un enfrontament directe entre el patró i els seus obrers, sinó de pressió contra la societat, de manera que qui teòricament controla ambdós, l’Estat, acabi intervenint per a preservar l’ordre social. La vaga als serveis públics, la més poderosa, busca alterar el funcionament social en espera que la intervenció estatal deixi les coses al gust dels vaguistes. Ras i curt, ve a ser: “Si no m’atorgues el que vull, mira com es queda el país.”

Sé que el que dic és políticament poc correcte, i justament per això no se’n parla, no perquè no sigui cert.