Una de les moltes llàstimes dels nostres dies, l’americanització descafeïnada d’antigues tradicions com ara la de l’All Hallow’s Eve (el Halloween, vaja), de la qual gairebé ningú, per activa o per passiva, s’escapa, no ha destronat del tot encara les castanyes i els panellets i les riuades de gent als cementiris. El que em temo que sí que ha passat a la història és la commemoració generalitzada del Dia dels Difunts, el 2 de novembre, a no ser que se sigui molt de missa. Hi ha un país on encara perduren, arreladíssimes, moltes tradicions.

Si aneu el vespre del dia 2 a qualsevol cementiri de Polònia us sorprendrà la llumenària de les espelmes amb què s’ornen totes les tombes, una resplendor càlida, màgica, que es veu des de molt lluny, talment com si un incendi hagués pres de cop el cementiri. Reconforta que una societat sencera es recordi dels seus morts, que els vincles perdurin més enllà de la infranquejable fita, que tingui per ben cert que quan et mors es recordaran de tu i que una munió d’espelmes, posades pels parents que ja no hauràs conegut, alçaran fràgil una llumeta per foragitar el no-res de l’engruna de pols a què haurem pervingut. Sense memòria sí que no som res. Que la terra en sigui lleugera i, mentrestant, aquest cel lleument il·luminat no ens esclafi massa, tampoc.

Parlo de Polònia i, gràcies a l’amic Xavier Farré, poeta, traductor, professor de català a Cracòvia, m’arriba la seva traducció del poema Dia dels difunts, del poeta polonès Stanis?aw Bara?czak, que ho capgira tot: els morts “en silenci, conspiren contra nosaltres, agafen forces; n’hi ha massa d’ells; n’hi ha massa, tots arronsats en les panxes prenyades de les tombes.” Us en recomano fervorosament la lectura, que trobareu al seu blog xavierfarreabcd.blogspot.com.