Si la majoria d’aquests reputats i tan ben pagats economistes que no van saber advertir-nos del que podia caure’ns al damunt quan fermàvem els gossos amb llonganisses no haguessin tornat a errar-la predicant una austeritat que no està fent sinó empobrir-nos més, potser no hauria gosat fer un article com aquest. Però després de constatar que no n’encerten ni una i que en lloc de fer diagnòstics ajustats es dediquen a fer el joc a l’ultraliberalisme o a predicar allò que els manen, m’he convençut que no podem deixar l’anàlisi de l’economia exclusivament a les seves mans. Per això crec que som molts els que en aquest temps d’incertesa procurem documentar-nos i seguir de prop l’actualitat econòmica per tal de forjar-nos un criteri propi.
Amb les prevencions pròpies de qui no n’és expert, sí que em veig amb cor de comentar que estem atrapats en un triangle diabòlic. Aquest triangle obliga a qüestionar l’optimisme que aquests dies escampen irresponsablement els nostres mandataris, fent-nos creure que ja tornem a anar bé i la recuperació s’accelerarà. Comparant dades que són públiques, en canvi, només pot concloure’s que sembla que hem tocat terra (i això és positiu i cal destacar-ho) però que ens esperen encara força anys de patiments. La recuperació, doncs, de moment el més probable és que sigui lenta, escarransida i per a molts gairebé imperceptible.
Com deia, estem atrapats en un triangle nefast que llastarà el creixement i fragmentarà la societat perillosament. En un vèrtex d’aquest triangle hi ha un encongiment dramàtic del PIB i de la demanda interna, provocats per un atur desbocat, una minva constant dels sous i un increment de la precarietat laboral i l’economia submergida. En aquestes condicions ja em direu com pot restablir-se el consum. I quan parlem de restablir-lo, no estem pensant pas a reeditar els excessos de l’etapa anterior, sinó simplement a evitar que desapareguin entramats empresarials sencers. En un altre vèrtex hi ha el descomunal deute privat i públic que arrosseguem. En el cas del deute públic, el 2014 vorejarà el 100% del PIB i seguirà creixent. Això, és clar, limitarà les polítiques d’estímul i les inversions en general.
En el tercer vèrtex hi trobem una moneda fortíssima (l’euro voreja l’1,40 dolars) que obliga els nostres exportadors (als qual ens hem encomanat esperant un miracle) a competir amb una mà lligada. Algú pot creure que economies amb una capacitat tecnològica mitjana com la nostra poden surar amb una moneda tan forta si no és escanyant els salaris?