Quan un sexagenari com jo viatja al passat i recula cinquanta anys, sempre corre un perill o altre. Un dels més comuns és deixar-se dur per la nostàlgia i ser benvolent amb allò viscut. També pot ser que hi projecti molts dels neguits o que idealitzi el passat per justificar alguna incomoditat que li suscita el present. Tot i això, m'interessa referir-me a com eren -o millor dit, a com jo les recordo -les Borges de la meva joventut, per poder tenir una perspectiva que ens ajudi a entendre com és i cap a on va. 

Fa cinquanta anys hi havia més de cinc-cents, potser gairebé sis-cents, treballadors autònoms. Constituïen el gruix central. Abraçaven pagesos petits i mitjans, comerciants, artesans, transportistes, representants, paletes, petits industrials i professionals liberals. No m'equivoco de gaire si afirmo que constituïen una àmplia franja de classes mitjanes, unes modestes, altres puixants. Avui, tot i tenir un vint per cent més de població, no crec que en quedi la meitat. La minva brutal de pagesos, petits comerciants i petits industrials, hi ha contribuït. A més, el nombre d'empleats públics multiplica jo diria que per tres el d'aleshores. També ha crescut la bossa de pobresa marginal. Hem esdevingut, doncs, una societat amb molts més assalariats i força més funcionaris, més polaritzada socioeconòmicament i menys emprenedora.

Pel que fa als àmbits de socialització, giraven al voltant de les festes populars intergeneracionals (l'envelat de Festa Major n'era el màxim exponent), les discoteques, el mercat setmanal, la Missa Major, el futbol i el cinema dels diumenges a la tarda. Aquests espais congregaven petites gernacions ben representatives, però, del teixit social. Ara ja no fan aquesta funció, perquè o no existeixen o bé són residuals. Per cert, no han estat pas substituïdes per altres; simplement ja no n'hi ha cap amb capacitat per aglutinar com aleshores. La secularització i l'absoluta fragmentació i individualització de l'oci, hi han pesat força.

Pel que fa al perfil cultural majoritari, la població era aclaparadorament catalanoparlant i els "castellans" pràcticament ja s'havien fos amb els autòctons i els seus fills eren uns catalans més, indistingibles dels altres. Avui dia, hi ha més de mil persones a les Borges (un 20%?) i no pas tots són immigrants, que no se senten catalans ni parlen català. Els seus fills l'adquiriran com a llengua pròpia, tot i saber-lo, i se'n sentiran? Potser hi haurà de tot.

Ara bé, pel que fa al present, lingüísticament i ètnicament som una comunitat molt menys cohesionada, perquè els països d'origen, les religions i les llengües són més diverses que mai i potser costarà que ens fusionem en una mateixa identitat local i nacional.

Amb tot plegat hi hem guanyat més que no hi hem perdut? O simplement no cal donar-hi voltes, perquè hi ha fenòmens econòmics i polítics d'un abast que ens depassa de llarg? Les respostes, si més no per avui, les deixo a consideració dels lectors.