En els temps que corren, tota activitat col·lectiva positivament sospitosa de generar beneficis cal que sigui estudiada, valoritzada i socialitzada per al bé comú de la nostra comarca.

Sentim a parlar del safrà com un nou jaciment econòmic, el turisme rural, la venda al detall de l’oli, les fires de... etc. Totes aquestes activitats són dignes de ser rendibilitzades i, el més important, són sostenibles en el temps.

Davant nostre tenim, des dels anys 70 que es varen regular, els “cotos”, en català “Àrees Privades de Caça” (APC), un sector que sempre s’ha valorat com una activitat molt atomitzada a cada terme municipal o fins i tot en àrees més petites, que genera els seus petits beneficis, però sempre lamentablement sota criteris a curt termini: “el que puguem caçar enguany amb la mínima inversió sostenible i anar fent”.

Col·lectius de caçadors en cada poble amb molt de zel de la seva Àrea i sempre amb el dilema de: "si deixem entrar massa escopetes de fora, aquestes ens prendran la caça i, a l’inrevés, si no vénen els de fora no en farem ni cinc de calaix". Sempre ha estat així i sempre ho serà, sentencien els caçadors de cada APC.

Davant d'aquesta visió miop, el futur de la caça com a activitat comercial, sostenible i generosa té un escenari de molles de pa i de futur incert, per no dir insostenible. De la mateixa manera que el sector de l’oli s’ha modernitzat concentrant els esforços a sinergiar amb menys molins, el sector de la caça hauria de replantejar-se aixecar el vol i elaborar una estratègia de comarca, si més no, realitzar una concentració d’unes Àrees Privades de Caça estratègicament estudiades i enfrontar el dilema abans esmentat de cara a oferir un producte comercial dotat d’un pla d’ordenament cinegètic que compatibilitzés la seva activitat amb les seves cosines (venda al detall de l’oli, turisme rural, fires, etc.) però amb una oferta cinegètica estratègicament gestionada i ordenada, defugint de les capelletes de la molla de pa.