Després d’un any aturades –al meu entendre sense justificació–, les obres del regadiu del Segarra-Garrigues es tornen a posar en marxa. Tant les del canal i la presa de l’Albagés, que executa l’Estat, com les de la xarxa de distribució interior que realitza la Generalitat. El motiu d’aquesta aturada no era altre que el retard de la Generalitat en el pagament de la part que li correspon de l’obra estatal, el 50% i, d’altra banda, les dificultats per fer les aportacions econòmiques a la societat adjudicatària de les obres, el manteniment i l’explotació.

Sembla que, finalment, aquests problemes s’han resolt i, si ens havíem queixat de la seva paralització, ara ens hem d’alegrar que les obres es reemprenguin. Amb tot, encara resten alguns serrells pendents que cal resoldre per aprofitar tot el potencial d’aquest regadiu. No ens podem permetre, com diu el president de la Comunitat de Regants, que hi hagi 7.000 ha que podrien regar-se i que els seus propietaris encara no les hagin adherit al regadiu.

El preu del metre cúbic d’aigua i les quotes fixes de manteniment anual s’han de revisar. El rescabalament, per la Generalitat, del 50% del cost del canal principal i de la presa de l’Albagés, que inicialment havien de pagar els regants, s’ha de fer a molt més llarg termini, de manera que el cost de l’aigua no sigui un impediment per a la posada en regadiu de les finques.

El sistema de realització de les obres de la xarxa terciària a càrrec dels regants, sense pagar la quota de connexió, significa una mesura d’estalvi positiva que cal valorar, però complica la gestió de les diferents zones o sectors que es posen en regadiu i, en alguns supòsits, pot significar un retard en l’execució de l’obra. Aquest procediment cal millorar-lo.
Finalment, cal tancar la qüestió de les ZEPA, tant pel que fa a la superfície afectada com, sobretot, al Pla d’Usos i Gestió, per tal que permeti regar el màxim possible amb sistemes compatibles –que n’hi ha!– amb la protecció de les aus.

Aquest tema, com ha dit el conseller, s’havia de resoldre fa molts anys. En concret l’any 2003, quan el Govern de la Generalitat va rebre, el mes de maig, un requeriment de la Comissió Europea a partir de la denúncia d’una entitat conservacionista per ampliar la protecció de les aus estepàries en l’àmbit d’aquests regadius.

La Comissió va considerar que la Declaració d’Impacte Ambiental de l’obra era insuficient i donava un termini de tres mesos per donar resposta a aquesta petició. Però, ai las! Aquell any era electoral i el govern de CiU va deixar la carta al calaix, va fer cas omís del requeriment –no fos cas que qualsevol ampliació de la zona ZEPA li restés suport electoral– i no va donar cap resposta a la Comissió Europea.

El nou govern no va conèixer el requeriment fins entrat el 2004, quan la Comissió va insistir en la demanda i va enviar la denúncia al Tribunal de Justícia Europeu. A partir d’aquell moment fou molt més complicat poder tancar el litigi. Avui, però, que ja tenim una decisió, que no ens agrada però que cal respectar, s’hauria de posar en marxa, i amb consens, el Pla d’Usos i Gestió que mitigui, en part, l’afectació imposada. No s’hi val, a llançar pilotes fora. Encara som a temps de poder guanyar aquesta partida.