A l’hora de classificar, pensar i prioritzar les carreteres de les Garrigues és important diferenciar entre funcions i necessitats. Les que formen part de la xarxa catalana o regional –és a dir, aquelles majoritàriament de pas (ja sigui de l’àmbit de Ponent o l’interior peninsular vers el litoral tarragoní o la zona metropolitana o bé vers l’àrea de l’Ebre i Tortosa) i que suporten un trànsit important, en tot cas de milers de vehicles al dia (5.000, 10.000, 15.000...) i que òbviament han de presentar un traçat, una amplada i uns ferms conforme al seu rol territorial– no es poden comparar amb aquelles vies interiors que comuniquen una o dues poblacions amb un trànsit diari cent vegades inferior (50, 100, 200...).

Això ve a tomb arran de la reiterada demanda d’arranjament de la carretera de l’Espluga Calba a Fulleda o de les Borges Blanques a Cervià, i que no cal dir que actualment presenten un estat lamentable que motiva la justa queixa dels ajuntaments. En aquest sentit, val la pena fixar-se en el model francès o austríac de vies locals o de muntanya, que aposten per una calçada i un ferm de la millor qualitat i acabats amb una bona cura dels drenatges i les mesures de seguretat passiva, renunciant a violentar la topografia del territori amb moviments de terres, suprimint corbes a tort i a dret i afegint obres de fàbrica, elements que són els que realment disparen el preu de les obres i les fan inviables per a l’Administració actual.

A la comarca, lloc de pas des que l’home és home, hi conviuen els dos tipus de carreteres i, també en aquest camp, podem aspirar a un model propi que faciliti desbloquejar demandes històriques i respongui a l’ús real, tot plegat sense pretendre allò que no correspon. Dissenyar els projectes de millora de la xarxa viària interior amb criteris més europeus és molt més barat i, per tant, més exigible.