Les darreres setmanes s’ha escrit i parlat molt respecte al funcionament dels partits polítics i, especialment, a la conveniència o no de mantenir la disciplina de vot dels seus representants a les institucions. Aquest és un debat antic. Amb la recuperació de la democràcia, el legislador va creure necessari reforçar i consolidar el paper dels partits polítics després de dècades de prohibició, i la Constitució del 78 i el sistema electoral que preveu van clarament en aquesta direcció. També han insistit en aquesta mateixa línia la Llei de Partits, la de les administracions locals i els reglaments del Congrés, del Senat i dels parlaments autonòmics.

Els partits polítics són reconeguts en l’article sisè de la Carta Magna, que també estableix un sistema electoral proporcional, amb circumscripcions provincials i de llistes tancades i bloquejades. Això aboca a una posició dominant de les direccions dels partits i dels grups parlamentaris o municipals respecte als electes d’aquestes formacions, siguin diputats, alcaldes o regidors, i també comporta la desvinculació i l’allunyament entre els votants i les persones que resulten elegides.

En canvi, en els sistemes electorals majoritaris i de circumscripcions uninominals, o bé aquells que preveuen llistes obertes, es reforça el paper dels diputats i regidors davant els respectius partits, i el contacte entre els electors i els seus representants és molt més directe i vinculant.

La democràcia representativa ha de garantir no només que els governs responguin a la voluntat de les majories expressades cada quatre anys, sinó també que, en l’exercici d’aquesta responsabilitat, els electes estiguin en contacte permanent amb els ciutadans, de manera que en una societat dinàmica i canviant com l’actual es recullin les noves preocupacions i demandes que es plantegin a cada moment.

La disciplina de vot forma part d’un sistema electoral i de partits que té el seu origen en la voluntat d’assegurar governs estables i no sotmesos a possibles tensions amb la majoria parlamentària que els dóna suport. El temor a governs dèbils i fàcilment abatibles, com els que en altres moments històrics havia tingut el nostre país, va planar sobre els constituents que van voler evitar-ho d’aquesta manera, sense imaginar que això comportaria els problemes de desafecció política actuals.

Avui, doncs, consolidada ja la democràcia, no té gaire sentit mantenir un sistema electoral i de partits que ha provocat l’allunyament dels ciutadans respecte als seus representants i la política en general. A Catalunya tenim l’oportunitat de fer-ho en la nova llei electoral que s’ha de debatre i aprovar en els propers mesos. Durant més de 30 anys no ho hem fet perquè no s’ha trobat el consens necessari en una qüestió tan sensible i encara estem utilitzant una disposició transitòria de l’Estatut del 79 que ens remet a la Llei Electoral General.

Si volem apropar la política i els polítics a la ciutadania és necessari no només la voluntat de fer-ho per parts dels nostres representants, sinó també un marc legal que ho faci possible.