Més d’un m’ha fet observar darrerament que els productes xinesos ja no són tan barats. Aquells rellotges de cinc euros en valen ara deu, les bosses de senyora ja no en valen deu, sinó trenta, i així ad infinitum. Què passa? Això provoca inquietud, atès que la indústria occidental de molts productes, en particular l’espanyola (tèxtil, electrònica, mecànica i altres), ha anat desapareixent per a ésser substituïda per una gris comercialització. Al capdavall no es podia competir… i així ens trobem avui lligats de mans i peus a la importació dels productes del gran país asiàtic.

Tot això no tindria massa importància en un context de lliure comerç. Al capdavall, la relació entre oferta i demanda és la que regula les compres i les vendes. Si baixa una puja l’altra, i al final el mercat s’equilibra. Si, per exemple, unes empreses xineses volguessin apujar preus, la demanda aniria cap a unes altres àvides de captar nous clients.

Però en aquest plantejament no tenim en compte un factor gairebé oblidat: encara que la Xina s’hagi obert al comerç mundial, menyspreant l’economia dirigida, que era un dels factors que caracteritzaven els règims comunistes, en resta un altre: la càrrega ideològica i el dirigisme del que són capaços els comandaments polítics. Una bona mostra n’ha estat aquesta pujada de preus, motivada tant per la decisió de revaluar el ien com per l’evolució de la política interna xinesa, que per fi pensa a millorar les classes treballadores, alliberant-les de les jornades de dotze hores que preferim ignorar a Occident perquè n’érem els primers beneficiaris.

I, seguint la línia de raonament, podria donar-se el cas que un dia, pel motiu que fos (fonamentalment polític) els dirigents xinesos decidissin doblar o triplicar els preus, per exemple. Podrien fer-ho perquè tenen el poder polític i l’organització centralitzada. I quin seria el destí de les economies occidentals? Perduda la seva estructura productiva, no tindrien altre remei que destinar una part molt més important de la seva renda a satisfer aquests nous amos econòmics.

Que això és poc probable? Potser, però també ho era que tots els països productors de petroli decidissin, de cop, quintuplicar-ne el preu, i això és el que va passar el 1973. Molta gent no es recorda d’aquesta catàstrofe econòmica, però la crisi en què es van veure embolicades les economies no petrolieres va ser dura i llarga.