Una colla de ximpanzés van ser ensinistrats de manera que pitjant un determinat botó d’un panell rebien immediatament un servei: menjar, beguda i fins i tot carícies (tot a càrrec d’un cuidador). El repertori de botons no abastava totes les sensacions de què podien haver fruït els ximpanzés a la jungla, però ells s’adaptaren a la nova vida i almenys semblaven satisfets. La prova era l’assiduïtat amb què practicaven la pressió dels botons.

De tant en tant es canviava el significat d’un botó per un altre, però els micos aprenien ràpidament. Això demostrava la seva capacitat per a adaptar-se al medi, nota que constitueix, segons es diu, la principal característica de la intel·ligència. Així, aquest experiment és un més dels que suggereixen que aquesta qualitat no és exclusiva dels humans, i que resulta rudimentari pretendre albergar sota el sac comú d’“instint” la complexitat de moltes actuacions animals.

Però l’experiment té més interpretacions. De fet, també els humans hem sofert unes evolucions semblants a les del ximpanzés, marxant de les coses concretes a les abstractes. Hi hagué una època en què estavèm sotmesos a les forces naturals, que havíem après a interpretar i treure’n ús. Tiro la llavor a la terra, surt el blat. Plou i em mullo, agafaré una galipàndria. A partir d’aquests coneixements directes l’home organitzava la seva vida.

Avui això ha canviat. Al quadre de comandaments d’un cotxe només sabem que, com els ximpanzés, determinat botó l’engega, un altre el para, un tercer ens permet saber la velocitat (un altre concepte abstracte!). Les votacions, els comptes bancaris, tot són botons amb els quals pretenem organitzar la nostra vida.

I, de la mateixa manera que els ximpanzés depenien sense saber-ho dels seus cuidadors, també nosaltres, en un món altament tecnificat, depenem avui de qui el controla. Antigament, d’aquest agent, se’n deia providència divina. Avui no tenim altre remei que transigir i aprendre a actuar d’acord amb els qui controlen aquest món de botons i palanques. I això duu a una altra situació terrible: també, com els ximpanzés, hem de reduir les nostres expectatives d’acord amb allò que aquest nou món pot oferir-nos.
N’hi ha per pensar-hi una estona, no us sembla?