Les regles de joc actuals en els països autotitulats democràtics es resumeixen que les decisions es prenen per majoria, i aquesta (mesurada en vots) s’imposa a la minoria. Aquest postulat de partida, ras i curt, equival a dir que amb això s’eviten enfrontaments, donant-se per descomptat que el grup més nombrós guanyaria. I, per tant, la minoria és millor que se sotmeti.

En termes generals podria passar, suposant que les vegades que una minoria perd es compensaran amb altres en les que guanya. Però quan aquesta minoria és sotmesa sistemàticament s’intueix que alguna cosa funciona malament en l’esquema. S’obre camí, aleshores, la idea que el destí d’aquesta minoria, per naturalesa, és sotmetre’s sempre, fins i tot canviant la seva manera de ser.

I ara surt una inevitable pregunta: estaran d’acord els membres de la col·lectivitat sempre perdedora a pertànyer a aquesta? Per què han d’acceptar aquesta “argamassa” unificadora amb el total? En virtut de quina norma escrita als estels?

Tota comunitat es divideix en subcomunitats, horitzontalment i vertical. Estan d’acord tots els estats dels EUA (o una majoria, o una majoria dels seus habitants) a pertànyer a la Unió? Avui potser, però no ho van estar al segle XIX, i la discrepància es va decidir per les armes, res de majories ni de votacions. Es va complir una vegada més la frase de Bismarck: “Les grans qüestions polítiques no es resolen amb els vots ni l’eloqüència, sinó amb el ferro i la sang.”

És a dir, que moltes votacions però, al final, la cohesió en què aquestes s’assenten (la mateixa comunitat) ve decidida per mètodes no democràtics: seran històrics, culturals o simplement coercitius, però és així. Fins i tot les persones que es consideren més fervorosament democràtiques acaben suposant implícitament que hi ha “valors superiors” que prevalen sobre la seva democràcia. No cal dir que aquests valors coincideixen amb llur manera de veure les coses, per la qual se sentiran autoritzats a imposar-la als altres.
Aquests valors de partida s’expressen en les constitucions. I com es decideixen aquestes? Per majoria, o sigui, votant. El cercle s’ha tancat.

Segur que el sagaç lector ja té algun exemple en ment. I així anem. Per sempre?