Dels cinc sentits tradicionalment admesos, el tacte és en realitat un calaix de sastre on s’apleguen unes quantes portes a l’exterior molt diverses: la sensació de contacte, la de fred/calor, la de pressió, la de dolor i fins i tot la inercial. Encara podríem afegir altres sentits no considerats tradicionalment, com la consciència del pas del temps.
En tot cas, són innegables les sensacions que el sentit del tacte aporta: cap com ell es troba estès en tota la superfície del cos, cosa que el dota d’una dimensió total com cap altre. La facultat del tacte, que els grecs denominaren sentit “hàptic”, és en certa manera una unificació de tots els altres sentits, atès que els confirma i relaciona. Un ingràvid astronauta, mancat de referències habituals, ha de conservar-lo com a integrador.
Encara avui és un misteri el significat real del tacte. Com cal interpretar-lo? No com un contacte de la pell amb les coses, ja que al capdavall aquest contacte, entès com que “no hi hagi res” entre la pell i l’objecte, no existeix: les càrregues elèctriques fan que no es toquin ambdues sinó que es mantinguin a certa distància, la permesa per les forces de repulsió electromagnètica.
La subjectivitat física del contacte expressa que la seva qualitat no és inferior a la dels altres sentits, i integra un model de pertinença a l’espai. De la mateixa manera que per als antics pitagòrics el nombre era un “punt de vista” sobre la realitat de les coses, el tacte seria una sensació de domini corporal sobre aquestes, un situar el cos en relació amb el món. Les tècniques modernes en són molt conscients: l’enginyeria, per exemple, intenta ser una superació de la dimensió visual, expressada en la natura, i la seva substitució per la corporeïtat tàctil, per la qual l’home queda integrat tridimensionalment en l’espai del qual forma part.
I això ens duu a la reflexió final. Només als darrers temps, mercès a la transcendència espacial instantània de la TV, del telèfon, d’Internet, l’home ha pogut assolir de manera eficaç totes les potencialitats del tacte. Ara queda oberta la porta per a l’aparició dels nous sentits que li procuraran els avenços tècnics.