Una sagaç lectora, sempre atenta a posar el dit a la llaga als meus articles, em comenta en una carta a propòsit del darrer: “Diu bé que el polític actua segons la seva consciència, no sempre repetint allò que faríem nosaltres. Però, no pensa que la complexitat actual de la vida política fa que aquesta hagi de ser manejada per experts, més coneixedors que el poble de l’abstrusitat de les decisions que cal prendre a cada moment en funció d’aquest escenari social que canvia tan de pressa?”
Molt encertat el comentari i, si se’m permet, contestaré amb una altra pregunta. Si l’home del carrer no està en condicions de copsar la complexitat de les decisions polítiques, n’estarà de triar adequadament el polític que el representarà per prendre-les? En altres paraules, es mereix votar?
El despotisme il·lustrat partia d’aquest supòsit: “Tot per al poble, però sense el poble.” Avui podríem canviar el lema per aquest: “Tot el dret d’elegir per al poble, cap dret a decidir per al poble.” El referèndum? Mamà, por! I el cas més flagrant és l’actual negativa a deixar decidir Catalunya escudant-se en unes normes que no ha decidit Catalunya, sinó Espanya. Pot donar-se un contrasentit més flagrant?
En la participació directa rauen les contradiccions, no ja de la democràcia, sinó de qualsevol sistema basat en el lliure arbitri de la gent. Qui decideix corre el risc d’equivocar-se, i s’equivocarà de vegades. S’acusa avui determinades institucions, ja sigui en la política o la banca, d’haver abusat de la gent permetent-los introduir-se en sistemes dels quals no van ser capaços de copsar els perills. Uns, per haver comprat uns títols que han resultat paper mullat, uns altres, per haver votat uns polítics que tampoc no s’ho mereixien.
Quina conseqüència se’n pot treure? Eliminar a l’home la capacitat de decisió? Crec que, simplement, cal acceptar que ens podem equivocar i ens equivoquem. Però tothom té dret a fer-ho. La grandesa de la capacitat de decidir està a acceptar les conseqüències dels errors. Fer-ho és dur, però ens fa homes.