Enguany el país celebra, entre altres coses, el centenari del naixement de la Mancomunitat de Catalunya, el primer artefacte d’autogovern de Catalunya, tot i que fugaç, després de 200 anys de viure manllevada de qualsevol eina d’autogestió. El llegat de la Mancomunitat a la comarca fou important en una època en què l’obra pública era mínima.

La Biblioteca de les Borges, l’Escola dels Torms, les carreteres de Cervià i l’Espluga Calba i alguns quilòmetres de telèfon –que vindria a ser la fibra òptica d’avui–, entre molts altres, van col·locar les Garrigues al capdavant de l’obra de la Mancomunitat, tal vegada ajudats per la influència de Pere Mías, conseller d’Agricultura –virtualment conseller d’Economia pel pes a l’època d’aquell sector–, d’altra banda, l’únic prohom que exercí de conseller de la Mancomunitat i de conseller, també, d’Agricultura de la Segona República.

Aquell home, amb una visió radicalment moderna del sector, instaurà una formació avançada pel moment i ideà el que serien les escoles de capacitació agrària, fins i tot adquirint els terrenys on es troba l’actual de les Borges, això a part de donar un fort impuls al cooperativisme, la qual cosa ha arribat fins avui amb les cooperatives noucentistes del Soleràs, l’Albi... En aquest sentit, caldria plantejar-se si la comarca ha estat prou agraïda amb aquesta figura cabdal del primer terç de segle XX.

Dit això, la Mancomunitat ens ofereix un missatge clau i positiu. Amb recursos força limitats, però amb una idea de país clara i un treball honest i decidit, Catalunya va fer un salt endavant en un període curtíssim de temps, cosa que demostra que, traslladats a avui dia, i malgrat les complexitats de tota mena, el govern català i aquells òrgans que treballen en la mateixa direcció tenen grans possibilitats de millorar la vida de les persones si apliquen els mateixos principis.