En època d’especial efervescència política o social és quan, més que mai, necessitem punts d’ancoratge per no deixar-nos endur pel corrent i apuntar-nos, de manera acrítica, a les idees que semblen majoritàries en un entorn determinat. En temps convulsos és difícil mantenir el cap fred i tenir el coratge cívic per defensar idees i valors que semblen minoritaris. Per desgràcia, avui abunden els conversos a causes en les quals no creuen i renegats a idees valuoses per por de sentir-se aïllats.

La sociòloga alemanya E. Noelle-Neumann va escriure sobre aquest fenomen i el va denominar “l’espiral del silenci”. Simplificant una mica, ens ve a dir que la societat envia a l’ostracisme les persones que es desvien de les opinions majoritàries i, com que els ciutadans tenen por de quedar-se sols, aquests avaluen quin és el clima de l’opinió pública que preval a cada moment al seu voltant i, en funció d’aquest resultat, adopten un determinat comportament, en especial a expressar públicament les seves idees i opinions si són coincidents o a amagar-les si aquestes no ho són.

Rellegint Pilot de guerra, un dels llibres més reeixits de l’autor de El petit príncep he trobat una resposta contundent a les actituds acomodades, derrotistes i pusil·lànimes d’aquells que es posen a recer del sol que més escalfa. El contingut és una brillant reflexió sobre el sentit del compromís cívic i de l’acció humana en els moments difícils.

A. de Saint-Exupéry, durant els primers dies de la II Guerra Mundial, quan França és derrotada i ocupada pels alemanys, quan el seu govern es rendeix i capitula, quan molts francesos col·laboren amb els nazis, veu que el món se li enfonsa i tot li sembla perdut... És llavors que, després d’un vol de reconeixement, medita sobre l’absurditat de la seva missió i és temptat d’abandonar el combat; però, abans de caure en el desencís i renegar del seu país i de la causa per la qual lluita, es planteja un nou rearmament moral i s’imposa unes regles de conducta que mai més traïrà.

“Ja que sóc un d’ells, ens diu, no renegaré mai dels meus, facin el que facin. No predicaré mai contra ells davant d’estranys. Si és possible defensar-los els defensaré. Si em colguen de vergonya, clouré aquesta vergonya dins el meu cor, i callaré. Pensi d’ells el que pensi, no serviré mai de testimoni de càrrec. Per tant, jo no em dessolidaritzaré d’una desfeta que m’ha humiliat... Em sembla massa còmode d’agermanar-se amb els uns i negar tota mena de parentiu amb els altres.

No rebutjaré la responsabilitat d’un desastre contra aquells dels meus que no pensen com jo. Si hem estat vençuts, jo també ho he estat. No llançaré la derrota contra ningú més que sobre meu. Si defugís els meus quan el corrent m’hi porta, no faria sinó glorificar-me, però, aleshores, ja no seria d’una casa, d’una familia, d’un grup, d’una pàtria. Només seria d’un desert.

Si jo accepto ser humiliat per casa meva, puc actuar sobre casa meva. És meva com jo sóc d’ella. Però si refuso l’humiliació, la casa es desmantellarà i jo me n’aniré sol, tot gloriós, peró més superflu que un mort. Si, amb intenció d’absoldre’m, excuso les meves desgràcies per la fatalitat, em sotmeto a la fatalitat. Si les excuso per la traïció, em sotmeto a la traïció. Però si em carrego la falta i reivindico el meu poder d’home, puc actuar sobre allò que sóc. I sóc part constituent de la comunitat dels homes.”

Davant la confusió que generen uns mitjans de comunicació sovint massa servils amb els poders polítics i econòmics, la fermesa en la defensa de les pròpies conviccions és la millor garantia d’un debat democràtic lliure. La claudicació i la por l’afebleixen. La nostra societat necessita que es parli, i sobretot que es diguin coses. No pot ser que la prudència ens faci traïdors, ni que la por ens torni mesells.