Sempre que se’n va una gran persona és obligat un homenatge, fins al punt que els obituaris es preparen mesos abans, quan ni s’intueix una mort, per no oblidar cap gesta i trobar les paraules adequades per enaltir tot allò que en vida sovint passà més o menys desapercebut. Però quan el gran és de casa i l’homenatge hauria de ser encara major, el passem de llarg.

La setmana passada se’n va anar un gran per mi, un padrí. Un dels homes més actius i participatius que he conegut, incansable com tota la seva generació. Una generació que s’acaba i que no hem sabut valorar prou, plena de coneixement i de saviesa –de la qual no només s’aprèn a les aules–, de paciència i amb la humilitat d’aquells que no creuen en l’edat; de força i tendresa pels que encara han d’envellir.

Del meu padrí, me’n quedo moltes, de coses que podria llistar i no acabar: les aventures de la Vespa, les tardes de xafar el trull, les arracades de fusta en forma de bitlla... Però sobretot me’n quedo l’aprenentatge de valorar més aquesta generació preuada que encara ens ha d’ensenyar tant.

[article publicat al núm 378 de SomGarrigues]