Per uns és una ve baixa de victòria, per altres de vel·leïtat o fins i tot de vacuïtat. Dijous dia 11 Barcelona serà una gran ve baixa, festiva, reivindicativa i amb els ulls posats en un futur encara incert. He estat parlant aquests dies amb amics i coneguts. Tinc la sensació que són molts els que ho fan aquests dies: tothom cerca en els altres en quin moment sentimental es troben. Hi ha neguit.

La indignació generalitzada sobretot devers els polítics persisteix, ara més agreujada encara, si no ho estava prou, pel cas Pujol. Això d’en Pujol ha sigut molt decebedor, copso, i fins i tot dolorós: com si et despertessin abruptament, enmig de la nit, en el més profund i agradable del son. Un despertar que fa molt de mal, un dolor de l’ànim que és gairebé físic –gosaria dir– per a molts que, més que creure en un projecte, van creure en una persona. Més que no pas de “victòria”, que aquesta ve baixa sigui de “valor” per engaltar les envestides que segurament vindran de dintre mateix del país, com la que suara anomenava. Valor per lluitar contra el desànim quotidià i per entendre que hi ha molta cosa per endreçar encara i que caldrà resistir amb ànim generós.

He copsat molta pressa també, urgència potser. Tant de bo aquesta sensació no ens faci caure tots plegats en la precipitació. Vagi com vagi la ve baixa de Barcelona, m’agrada pensar amb amics meus gallecs, valencians, balears, canaris, bascos i fins i tot de Madrid que Espanya potser voldrà aprendre a ser generosa envers els seus pobles i voldrà finalment repensar-s’ho. Potser fins al punt d’arribar a imaginar la seva pròpia dissolució a favor d’una gran confederació ibèrica de pobles –aquesta idea utòpica perduda– units, agermanats o vinculats per l’amor fratern, lluny de qualsevol tutela i imposició. Feliç 11 de setembre!