Correm per la vida amb una pressa que ignorem fins que, de tanta velocitat ignorada, la vida ens posa un obstacle i de la frenada -o, més exactament, de la trompada- caiem per terra. Si hi ha sort, algú ens arreplegarà i ens ajudarà a alçar-nos i a tornar a caminar. Caminarem i, sense adonar-nos-en, ens posarem a córrer altra vegada. I així, caiguda rere caiguda. Mirarem enrere i veurem tot allò guanyat, perdut al mateix instant en què ho guanyàvem. Mirarem endavant i veurem anticipadament la pèrdua ja molt abans de tot possible guany. Ens aferrem al que tenim, al que som, al que pensem i, a cada desencís o destret, la incertesa del futur se'ns fa més certa.

Però potser aprendrem a mirar-nos en un espill d'humilitat, aturar-nos i alçar els ulls cap a un món bell i adolorit. Hi reconeixerem aquestes mans que massa sovint havien servit per prendre més que no pas per donar, aquestes mans tan buides d'ara -tan iguals, de fet, a les que ens ajudaven a aixecar-nos. O aquesta boca que havia servit més per parlar sense parar i no deixar parlar els altres, per escridassar o criticar, boca més avesada a la rialla fàcil que a la delicadesa d'un somriure. O aquests ulls amb què ens pensàvem dominar el que vèiem i, amb la mirada, ens hi encadenàvem i miràvem el món amb recel, enveja o ressentiment, més que no pas amb admiració. Ulls de molta llàgrima desagraïda, ulls que han envejat molt però que han admirat (o agraït) poc.

En aquest espill de la humilitat, gens difícil de trobar si, des del dolor, obres els ulls a aquest món adolorit, t'hi veuràs tal com ets i hi trobaràs una mirada de germà i no de jutge. Et sabràs terra (humus -i, d'aquí, la humilitat) i, si t'hi avens, donaràs fruit. Carles Riba ho va dir bellament en el seu Cor salvatge (Sonet XIII): «Sóc terra i fóra fruit, si en un / instant -el punt d'eterna albor / on Tu ets- m'aturés, en un!»