Al juliol de l’any passat (SomGarrigues, núm. 349), publicava un article amb el mateix títol i sobre el mateix tema que avui. I ho feia sense intenció de fer-ne una segona part... A grans trets, recomanava mantenir viu el debat entorn de la independència, fer presents els nostres símbols i no perdre la perspectiva del moment històric (on érem fa 10 anys i on som ara).

La castanya que ha suposat per a molts el desenvolupament del procés em fa plantejar la mateixa qüestió, però amb diferent resultat. Més concretament, el fet de renunciar, el nostre govern, a fer la consulta, desobeir el mandat del poble i obeir l’estat espanyol i una llei postdictatorial. Una llei, per cert, que només van poder votar els catalans que ronden els 60 anys o més, on la participació no va arribar al 70% i entorn del 10% dels catalans no van votar-hi a favor. És a dir, menys d’un 20% dels actuals electors catalans van votar a favor d’aquesta llei, en la qual s’atrinxeren polítics i juristes espanyolistes.

Anem a l’estat d’ànim. Fa pocs dies se’m preguntava quin és el que detecto entre la gent del meu entorn, concretament entre la gent afí a la celebració de la consulta. No sé si estareu d’acord amb mi, però crec que manen el desànim i la frustració per sobre de la ràbia. Socialment, aquests estats haurien de conduir a la depressió i desmobilització, però lluny d’això tinc la percepció que s’hi continuarà sent amb tanta o més energia i participació. I l’acte de dissabte passat de l’ANC i Òmnium, amb presència garriguenca, n’és una bona prova.

Què ha succeït, llavors? Doncs que la classe política institucionalitzada ha aconseguit que el divorci amb la ciutadania sigui encara més gran, i que els rols de poder variïn: si abans es treballava per tal que el govern tingués el màxim suport, ara aquest es condiciona al compliment del mandat popular. El matís és important, i ho és fins al punt que, lluny de considerar-se un subjecte passiu i obedient, la ciutadania se sent més partícip que mai del procés. Si l’actual classe política no és conscient de la transcendència del moment històric, pot ser ben bé que la història li passi per sobre.

[article publicat el núm 383 de SomGarrigues]