Moixé Natan fou un comerciant jueu que visqué a Tàrrega al segle XIV. Escriptor i home d’una vasta cultura ens deixà un llibre de proverbis, Qüestions de vida, en el qual ens dóna consells per afrontar la vida sàviament. Un dels seus aforismes diu: “Procura, quan et barallis, no trencar res que refer no puguis quan et reconciliïs.” 

La vida és tensió i les relacions entre les persones, entre els grups i entre les societats ens deparen moments de conflicte i de baralles, però cal deixar sempre alguna porta oberta i algun pont sencer que permetin recuperar el diàleg, el pacte, l’acord i, si cal, el perdó o la reconciliació entre els contendents.

Vivim temps tan confusos que, en lloc de les inseguretats i dubtes que genera una societat complexa, ara primen el “tot o res” i les veritats absolutes. Per això les diferències es volen resoldre en combats, cruents o incruents, que acabin en victòries o derrotes totals.
Ara bé, l’acceptació sense més d’aquesta dialèctica ens porta al desastre i el caos més destructiu. La normalitat en les relacions personals i col·lectives mai ha de considerar-se un breu espai entre tibantors, sinó tot el contrari; és l’estadi natural de convivència. D’aquí la necessitat, després de les baralles puntuals i sobretot quan aquestes acaben per esgotament i sense guanyadors o perdedors clars, de cercar àmbits per “fer la pau” o sigui, per a la reconciliació.

De tant en tant, els països es tensionen al voltant de projectes polítics que plantegen objectius ambiciosos. Aquests són necessaris, ja que, sense mirar lluny i sense fixar-se nous horitzons, la societat no avança. Però mai s’aconsegueixen acords unànims respecte a la seva materialització. Per això s’han de gestionar la discrepància i els desacords i cal, sobretot, mesurar la força i els mitjans dels quals disposem per emprendre’ls.

Avui Catalunya es troba en una d’aquestes situacions i, al meu entendre, sense renunciar a cap de les legítimes aspiracions que es puguin tenir respecte a l’esdevenidor del país, caldria concretar la vitalitat i força de la nostra societat en objectius més tangibles i abastables. Per això és necessari refer els ponts trencats i tornar a obrir les portes al diàleg amb aquells que ho veuen d’una altra manera, per aconseguir una àmplia majoria política i social a l’entorn de:

- Reforçar les nostres institucions i aconseguir més poder polític i econòmic, mitjançant el reconeixement de la nostra realitat nacional i les competències que se’n derivin.
- Treballar per una major cohesió interna del país i per un equilibri social i territorial que garanteixi la llibertat, la igualtat i la solidaritat entre tots els seus ciutadans.
- Reformar profundament els mecanismes de participació democràtica amb una nova llei electoral i amb més transparència i control de la gestió pública.
- Augmentar l’autoexigència personal i col·lectiva per fer del nostre país un model i referent d’excel·lència en el camp de la recerca, de la creació, de la cultura i del treball.

El principi de realitat ens diu que les coses són com són i no com voldríem que fossin, i que per canviar-les cal tenir-ho present. Si alcem els ulls veurem que Catalunya és més plural i diversa del que ens pot semblar des d’una part concreta. I, darrerament, n’hem tingut una mostra clara. El diàleg, els pactes i els acords són imprescindibles per avançar en el camí iniciat, pensant que els temps en política tenen diferent sentit, però com diu el poeta: “Res arriba tard, perquè totes les coses tenen el seu temps just, com el blat i com les roses.”

[article publicat al núm 385 de SomGarrigues]