Rebutjo els vicis que s'atribueixen a una manera de fer i entendre la política considerada com a vella. Mai n'he estat partidari, però encara ho sóc menys d'allò que alguns anomenen la nova política. La saviesa popular ho diu clarament: "Val més boig conegut que savi per conèixer". Arran de l'aparició de noves formacions polítiques sorgides a redós dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, alguns han pronosticat la fi dels partits polítics tradicionals i la seva desaparició. No sóc d'aquells que els defensen a ultrança i reconec que la desafecció ciutadana que pateixen és, en bona part, culpa seva.

De causes no en manquen. La incapacitat de donar resposta a l'actual crisi i al canvi de model econòmic, els fenòmens de corrupció, l'augment de les desigualtats i la fractura social que comporta una globalització descontrolada, la tèbia atenció al drama de les migracions i els refugiats, l'obsessió per la seguretat, la limitació de drets i de llibertats, els intents de desmantellar l'estat del benestar i el retorn a un cert nacionalisme ètnic, entre altres, provoquen desconfiança envers un sistema polític al qual li costa afrontar aquesta situació. D'altra banda, les organitzacions que han gestionat el poder durant dècades i que foren dissenyades en un altre moment històric han de realitzar esforços titànics per adaptar-se al nou escenari: avui les ideologies no estan de moda, els valors i les creences són instrumentals, els principis canvien en funció dels interessos, les noves tecnologies d'informació i comunicació han modificat les relacions entre les persones i també d'una societat que demana més participació, més implicació i més transparència.

Les noves formacions han tingut present aquesta realitat i s'hi han adaptat ràpidament, no en el terreny dels principis, sinó en el del discurs i de la imatge; però de debò practiquen una nova política? Encara avui no sabem quina és la seva ideologia. Diuen que han superat la dicotomia dreta-esquerra. El tacticisme preval en totes les seves actuacions i, aprofitant el descontentament i la indignació de bona part de la societat, li ofereixen a cada moment allò que aquesta vol sentir.

En tenim una mostra, aquí i a França, amb la moció de censura de Podemos i en el posicionament de Mélenchon respecte a qui donar suport en la segona volta de les eleccions. Podemos ha estat el millor i més efectiu suport de Rajoy i el PP. El març del 2016 podien perfectament fer-los fora del govern, però no ho van voler. Només calia abstenir-se en la investidura de Pedro Sánchez, però van votar no igual que el PP. En el fons la seva voluntat no era, ni és, treure el PP del govern, sinó superar electoralment els socialistes i liderar una eterna oposició. Ara s'adonen de la corrupció del PP? Ara que les circumstàncies són més desfavorables al canvi, creuen de debò que sense consultar els altres grups poden presentar una moció de censura? No veuen que no pot prosperar i que el seu gest ajudarà el PP a aconseguir una majoria que els aprovi els pressupostos i que reforci el seu govern?

A França, la segona volta de les eleccions la disputen dos candidats, el socioliberal Macron i la ultradretana Le Pen. Per a qualsevol demòcrata, europeista i progressista l'opció és clara. Enfront de les propostes de Le Pen, xenòfobes, que trenquen la cohesió social, que desmantellen l'estat del benestar i que redueixen llibertats, no s'hi val ni el dubte ni l'abstenció. Cal votar-hi en contra i, ens agradi més o menys, ara només Macron pot barrar-li el pas. En canvi el populistes de la França insubmisa, liderats per Mélenchon, no volen donar-li suport perquè és massa liberal. És ben cert que Macron no defensa les mateixes posicions que l'esquerra, però Le Pen hi està visceralment en contra.

Són contradiccions d'aquells que volen liderar els canvis polítics i socials que la nostra societat necessita sense propostes concretes i sense mullar-se. Amb molta retòrica, però amb les mans buides, esperen que els errors dels adversaris els portin al seu particular paradís. Pot semblar una cosa nova però això és més vell que l'anar a peu.