Quan fa uns anys vam descobrir la possibilitat d’enviar missatges escrits a través del telèfon mòbil, se’ns va obrir tot un món. Aquelles tecles de tres o quatre lletres cada una amb què semblava impossible escriure res van generalitzar la comunicació condensada, fins aleshores limitada als codis morse, els telegrames i les trucades “a cobro revertido”; van inaugurar també l’aflorament de molts semianalfabets, incapaços ja d’escriure sense abreviatures o de comprendre qualsevol text de més de tres línies; un malson afegit als mestres i professors encarregats de corregir treballs i redaccions.

Darrerament, amb l’aparició dels mòbils amb connexió a internet, hem entrat a una nova fase de la mateixa era, però amb la peculiaritat de generar una nova categoria d’usuari: la del mal educat. Val a dir que, normalment, no és l’aplicació tecnològica el que fa la cosa, sinó que només l’accentua i la fa més visible. De bons comunicadors sempre n’hi ha hagut, de despreocupats i agressors de la llengua, també i, evidentment, de mal educats, també.

Però començo a tindre seriosos dubtes de si realment l’internet als telèfons no està invertint la norma, és a dir, que sigui l’aplicació el que, en aquest cas, faci la cosa; que disposar de l’aparell generi mal educats. Avui ja és habitual veure com molts usuaris, a qui tenies tot el respecte degut, es dediquen a monejar amb el telèfon enmig de reunions, actes públics i converses. Gent que es desentén del seu interlocutor i agafa el mòbil per actualitzar el seu estat al Facebook o al Twitter o per llegir o enviar correus. De fet, ara els mòbils ja es posen sobre la taula de totes les reunions, ja formen part del paisatge suposadament de treball. L’ansietat per aquesta immediatesa és tal que ni els representants públics se n’escapen, començant pel mateix president del Parlament, un dels polítics més desvergonyits que he vist en aquest aspecte. Ho poden disfressar de comunicació 2.0 i proximitat, però d’ignorar el personal, a casa meva sempre n’hem dit mala educació.