L’avantatge –n’hi ha ben pocs- de no ser un territori industrial és que la supervivència és més fàcil en temps de crisi. A les Garrigues no hi han hagut acomiadaments massius ni gaires tancaments d’empresa. L’estructura econòmica, basada en els sectors primari (món rural) i terciari (serveis) permet un ajustament més flexible a la caiguda del consum, perquè mai no és tan acusat en termes d’alimentació i d’atencions personals com ho pot ser de mercaderies manufacturades. Hem deixat de comprar automòbils però no de sucar el pa, vet aquí la nostra sort. Una bona part de les indústries transformadores ho són de productes agraris i, darrerament, energètics. Si fabriquéssim totxos (veus, les bòbiles van tancar fa temps) o seients de cotxe, patiríem molt més la conjuntura, perquè de pisos se’n construeixen 1 de cada 10 dels que s’edificaven fa 3 anys, i de vehicles només se’n venen la meitat. En canvi, les disminucions en el consum d’aliments són simbòliques més que una altra cosa, i la conseqüent contracció dels preus és assumible per a una estructura social –la pagesa- acostumada a estrènyer-se el cinturó. I encara que hi ha un patrimoni d’habitatges buits que trigaran anys a vendre’s (i, per tant, a generar diners líquids per als seus actuals propietaris), la sensació és que les coses van malament, però no molt malament. Que ningú s’oblidi que l’economia té molt a veure amb l’estat psicològic dels ciutadans /consumidors. Ara, una estructura anticíclica tampoc no equival a disposar de bones perspectives per a l’esdevenidor. Només les societats amb coneixements (innovacions, tecnologia, centres formatius) tenen el futur assegurat. Si no, et tocarà –tard o d’hora- emigrar.